Joan F. López Casasnovas22/10/15 0:00
TW

Així es titula el text que acaba de publicar Los libros de la Catarata. Un llibre que haurien de llegir, si més no, i comentar tots els polítics en actiu aquí i avui, especialment els nacionalconstitucionalistes que recorren a la Llei com a espasa per estoquejar rebels, indepes o moderadament crítics amb l'statu quo, o que s'hi amaguen com darrere una bambolina quan no tenen altre recurs que esgrimir allò que els interessa d'una Constitució a la qual, prèviament, han maldat de sacralitzar fent-la intocable. La convivència ciutadana implica el respecte a les lleis, però aquella, perquè sigui sòlida, s'ha de basar en els principis de la democràcia, que mai no ha de quedar per davall de les normes, i manco encara si aquestes la contradiuen, la qüestionen o esdevenen, en mans de dogmàtics, referències immutables d'interpretació única.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Per a l'autor d'aquest llibre, Javier Pérez Royo, l'Estat espanyol manca de constitució territorial d'ençà que la sentència del Tribunal Constitucional enderrocà l'Estatut de Catalunya de 2006, que havia estat aprovat pel Parlament català i, previ raspallat del PSOE, també per les Corts espanyoles, i votat pels catalans en referèndum. La garantia del mecanisme pactat per la Carta Magna es va trencar el 2010 per mor d'un TC extremament polititzat, enardit i emprès per un PP llavors a l'oposició, a qui, segons el catedràtic sevillà, no corresponia entrar en qüestions pertanyents a l'àmbit polític. Un cop d'estat.

Però la tesi del catedràtic de Dret Constitucional va molt més enllà del tema puntual, però al seu parer gravíssim, del procés català. Afirma el catedràtic que avui reformar la Constitució del 1978 per fer-ne quatre retocs, com els que sembla que estarien disposats a fer els partits dinàstics, és via morta i qui voldrà trobar un desllorigador al laberint que han creat al llarg d'aquests 37 anys haurà de fer foc nou. El consens de la Transició, que permeté la dissolució de la legalitat franquista, es basava en l'acceptació de la monarquia i en un model d'Estat bipartidista i antifederal. Els canvis de sistema són gairebé impossibles, no tant per la complicada mecànica de les reformes, sinó perquè el sistema s'assenta en uns procediments electorals edificats per una imposició predemocràtica de la monarquia decimonònica: la província. Aquesta és font de ruptura del principi d'igualtat, sagaçment desnaturalitzat («desviació calculada», en diu). El relat políticojurídic de Pérez Royo no ens deixarà indiferents i és imprescindible si, de ver, algú vol plantejar un futur en convivència.