Metges i capellans, fes el que diuen i no el que fan». Aquest refrany és extensible, per exemple, a alguns filòsofs si no viuen segons el que prediquen. Es desqualifica per açò el seu discurs? No necessàriament. És conegut el cas de Rousseau, que tenia abandonats els seus fills i havia redactat un gran tractat sobre l'educació dels infants. Certament, alguns pensadors han estat genials... mentiders. Més encara: Nietzsche considerava que les veritats filosòfiques no deixen de ser ficcions. I què no en diríem de novel·listes, poetes, pintors, músics i tota mena de creadors, inventors de móns nous?
També són molts els polítics que enganen, experts en l'art d'embadocar les masses. Quantes vegades la premsa va caricaturitzar Zapatero dibuixant-lo amb un nas de fusta que li creixia a cada mentida! Doncs ara, Rajoy, el successor d'aquell Pinoccio, l'ha superat de net, perquè, des de pujar els impostos a desintegrar fins a límits mai vistos la cohesió social, ha batut rècords de promeses incomplides.
Per açò ens fa suar pels garrons només pensar que enguany viurem un temps d'Advent amb campanya electoral. Clàssics com són els professionals de la política, no els cal saber grec per haver après la lliçó d'Alcibíades, el gran estrateg que, ficat a governar la polis, deia emprar dues palanques eficacíssimes: la força i la mentida.
Pels temps que corren, presumptament democràtics, les eines del poder continuen sent les mateixes; açò sí: molt més sofisticades. Ho acaben d'experimentar a Catalunya: continguts unidimensionals servits per una diversitat de mitjans que, tanmateix, unifiquen i uniformitzen els missatges; aparences de debat amb corifeus cantant, en el fons, la mateixa murga... Monotonia d'un sistema que els elaboradors de consensos no permetran que canviï.
Així van inflar un globus electoral en plena ebullició indignada del 15-M, no fos que sorgís qualque alternativa poc domesticable, i, talment els cotxes trucats, una volta fabricada per a unes eleccions no gaire perilloses (les europees), fan de punxar-lo. A continuació, engrandiran una opció carabassa «ni de dretes ni d'esquerres» (però molt i molt espanyola), o sigui la que ja dóna suport al sistema PP i al PSOE perquè governin a Madrid i a Andalusia, respectivament. «Todo por la patria» o per mantenir l'statu quo inalterat (si els resultats electorals no agraden, se'n fa una lectura correcta: la veritat de la mentida) i per fer-nos creure la ficció que el sistema és inalterable. Açò és sentit comú, assenyats que són.
