L'estiu s'ha acabat. Quan aquest escrit surti el darrer diumenge d'agost hauré salpat del port de Maó i estaré navegant per les aigües de la Mediterrània occidental rumb a Barcelona. I ho faré amb la sensació que l'estiu anirà finint amb aquest viatge que em retornarà al continent europeu. No l'estiu meteorològic, que acaba el dia vint-i-tres de setembre. L'estiu relacionat amb les vacances, amb el temps lliure, amb la plena disposició de les activitats d'oci. Com sempre, com tots, ha estat un estiu meravellós. Aquesta estació solar et carrega les piles i et desfà de les tensions acumulades.
Pots començar de nou el teu projecte de vida i fer-ho amb les forces renovades. Els núvols de l'estació hivernal han estat bandejats pels vents càlids o per la tramuntana. La resta de l'any és un llibre amb les pàgines en blanc que et toca escriure. Primer de tot destaca la gent. Els amics, però també les persones que coneixes poc o que et són desconegudes i amb les quals parles per primera vegada. Sí, ha estat –està sent- un estiu amb molta pressió humana.
Els empresaris vinculats a la indústria del turisme i els seus empleats estan contents per la feinada. La resta ho hem de patir amb resignació a la carretera, a les platges, a la mar, als restaurants, al carrer. Ja hi ha veus que diuen que hem de limitar l'entrada de turistes. D'altres opinen que com més turistes millor. Allò de «com més serem més xalarem». Aquests darrers estan convençuts que només és un mes o poc més d'un mes i que s'ha d'aprofitar la temporada que cada vegada és més curta. Deixem-ho en empat i en l'obertura del debat. La imposició de la taxa turista o ecològica –present a tots els destins turístics importants del món- pot acabar sent la solució. Quan són aquí, hi ha turistes que es queixen de la manca d'activitats d'oci. En canvi, els menorquins ens hem fet un fart d'anar a centres culturals i espectacles de qualitat durant aquestes dates caniculars. Tal vegada és una qüestió de fer arribar la informació al turista. Tal vegada és un tira i arronsa entre l'oci que proposen les companyies hoteleres i l'oci que posa a la seva disposició l'Illa sencera a través d'empreses privades o a través dels ajuntaments. No ho sé.
Sense anar més enllà, aquest estiu s'ha representat dues vegades a Menorca el fenomen teatral de l'any: «Acorar», el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert ha fet una actuació única i didàctica a les pedreres de marès de Ciutadella, el guitarrista David Russell ha regalat una classe magistral al teatre Principal de Maó. Cada poble de l'Illa ha celebrat les multitudinàries festes patronals dels cavalls i l'ambient nocturn més exclusiu s'ha concentrat com cada estiu a sa Cova d'en Xoroi. Poques possibilitats d'oci? La gastronomia illenca és variada i exquisida, les platges són de les millors del món, els monuments megalítics són únics i encara ens resulten misteriosos.
I la gent. La gent és l'actiu menorquí més important. S'hauria d'aprofitar. I hi ha una manera de fer-ho. Els empresaris hotelers i els restauradors haurien de demanar quantes més llengües del món millor als seus empleats, entre elles, és clar, el menorquí. Així no passarien incidents tan desagradables com els ocorreguts a una pizzeria de Ciutadella amb un poeta. El temps es comprimeix. L'espai s'eixampla. La immensitat de l'univers es concentra en la nostra petita Illa si saps mirar les estrelles. De nit i dia, l'autoestima es reforça, el passat retorna i et dóna energia per continuar endavant.
Fornells acull xerrades nocturnes a la fresca. Hi són convidats els personatges més importants de la nostra societat. Aquest estiu, entre d'altres, va participar-hi el més exquisit poeta de tots: Àlex Susanna. El director de l'Institut Ramon Llull, estiuejant a la nostra Illa des de fa molts anys, va dir, entre d'altres sàvies sentències,: «'Nàufrags' és una de les millors novel·les publicades en els darrers vint-i-cinc anys». Llegiu els llibres de poemes (traduïts a molts d'idiomes) i els seus lírics dietaris: en molts d'ells hi apareix Fornells i Menorca. Poc temps després, el degà de la crítica literària, Joan-Josep Isern, es ratificava en la seva magnífica crítica que va fer, per al diari «Avui», fa vint-i-cinc anys a l'obra «El laberint de les girafes» i que va reproduir en el seu bloc personal inclòs en l'entramat digital de Vilaweb. Entre d'altres coses deia que era «una novel·la memorable sobre la memòria». L'escriptor més traduït de la literatura catalana actual, Jaume Cabré, s'afegia a la ressenya amb un comentari extens i elogiós: «Encara que la vaig llegir a començaments de l'any 2000, la tinc ben present. He repassat les notes de lectura d'aquells anys i he reviscut la lectura d'aquesta novel·la memorable i que considero una aportació molt important a la literatura catalana. A la literatura». Que en aquest nostre món contemporani efímer i canviant, un poeta de nivell internacional, el millor crític literari català i un dels millors novel·listes europeus actuals recordin i elogien amb aquest fervor obres escrites fa tants d'anys significa que només hi ha un únic jutge a l'hora de classificar i confeccionar el cànon de la literatura catalana, de qualsevol literatura: el temps. Gràcies. M'heu acabat d'alegrar aquest fantàstic estiu. Estiu. La part més calorosa de l'any, compresa entre els mes de juny i de setembre.
