Tenc una amiga que fa poc ha canviat de casa. Se n'ha anat a viure a un poble del Vallès Occidental, a 35 quilòmetres de Barcelona. La veritat és que el pis li ha quedat una autèntica monada i que ha sabut decorar-lo amb molt de gust, tot i el poc espai de què disposava en els baixos que ha llogat en ple centre de la vila. Ara li mancava, pràcticament, tota la qüestió tecnològica, és a dir la instal·lació d'ADSL per a internet i la connexió amb el telèfon mòbil. Els seus fills trobaven que pagava massa doblers a l'operadora de telefonia tradicional, la de tota la vida, i la van canviar a una companyia de baix cost, d'aquestes que rebenten preus però que no t'envien cap tècnic ni cap empleat perquè tengui cura de la col·locació correcta de tots els aparells.
Els fills de la meva amiga se'n van anar de vacances, a Menorca precisament, i ella que sempre ha confessat la seva aversió a les màquines, els va demanar: «Què passarà si, mentre sou fora, arriba el ruter i el nou terminal telefònic? Com m'ho faré per instal·lar-los?». La resposta dels fills fou precisa i contundent: «És molt fàcil; te'n sortiràs». El material de la nova companyia va arribar, efectivament, quan la família de la meva amiga encara no havia tornat de vacances. Ella es posà en contacte amb diverses persones de la seva confiança, a les quals considerava expertes en les noves tecnologies, però totes elles li contestaven que no hi podien anar, que no sabrien fer-ho, o bé insistien, un cop més, en la senzillesa dels passos a seguir per tal de connectar tot el què havia rebut per correu.
Un bon dia em va comentar la seva preocupació. Tots dos sabem molt bé que, entre les meves habilitats -si és que n'hi ha cap- no hi figura la de ser un manetes. És més, jo sempre he preferit pagar un poc més però que venguin a muntar-me allò que adquireixo. No som d'aquells qui van a una gran superfície d'una empresa d'origen suec i compren taules o armaris desmuntats per després reconstruir-los ells mateixos. I que hi prenen gust! Però no vaig voler deixar-la tota sola en el seu combat. Vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar cap a ca seva.
En arribar, la meva amiga volia començar pel ruter i per la connexió a internet. Però a jo -inconscient de jo- me va semblar que seria més bo de fer col·locar la targeta SIM al nou telèfon mòbil que la companyia de baix cost li havia enviat. I no se'm va ocórrer res més que extreure el petit xip que la conformava d'un embolcall més gran que la contornejava i que més tard vam poder comprovar que era tota la tarja en ella mateixa i que, per tant, així no hi havia manera d'engegar el terminal telefònic. Jo m'hauria volgut fondre i se n'hi va anar de ben poc que no me n'anàs a on tenia aparcat el meu vehicle i emprengués el camí de tornada cap a ca nostra. M'imaginava a la meva amiga havent de retornar el mòbil i de passar unes quantes setmanes incomunicada telefònicament. I és que una cosa és no ser un manetes i una altra de ben diferent és convertir-te en un manasses!
Però la meva amiga havia preparat dinar i tenia unes cerveses per regar el peix, la mica de marisc i l'amanida. Jo no em considerava mereixedor en absolut d'aquell àpat, però no li ho vaig voler menysprear. I, molt probablement, el fet de menjar i beure van fer que tingués, que tinguéssim les idees més clares, perquè, havent dinat, vam decidir començar per la connexió a internet, com ella havia defensat des de l'inici. I realment, devia ser molt fàcil, ja que, la veritat és que, seguint el llibre d'instruccions, ens en vam sortir. Ara només quedava per resoldre el problema del mòbil.
Vaig demanar a la meva amiga si allà al poble hi havia algun locutori de pakistanesos. Ella em va acompanyar a una botiga de queviures que regenten uns naturals d'aquell país. Però allà només recarregaven targetes de prepagament. Tot i això, ens van dir que, un carrer més avall, un marroquí tenia, ell sí, un locutori. L'establiment estava tancat per vacances. Ja havíem desistit quan vaig comprovar que m'havia quedat sense tabac. Ens vam dirigir a l'estanc i allà ella va trobar un jove dependent al qual coneixia de feia anys i que era molt amic del seu fill menor. Li vam exposar el cas del mòbil i en un no res ell hi va instal·lar la targeta i tot va començar a funcionar. Jo em vaig sentir ressuscitat i vaig convidar la meva amiga a prendre un refresc en una terrassa de la plaça del mercat; una plaça dura i buida, al bell mig de la qual jo hi hauria col·locat un monument amb una estàtua dedicada al jove dependent de l'estanc.
