El 1965 el règim de Franco celebrava els seus «25 Años de Paz» mentre la resistència cultural antifranquista desbordava l'estretor dels límits que la dictadura imposava. Molts dels seus líders alternaven l'entrada a comissaria, i, de vegades, a presó, amb la posada en marxa d'iniciatives que volien normalitzar la cultura catalana. Un projecte, que s' intuïa com a fonamental, va ser la creació d'una enciclopèdia que explicàs el món en català i la realitat catalana al món. No es tractava, doncs, només de fer visibles la llengua i la cultura catalana, sinó també la ciència, que fins llavors s'havia de llegir en castellà o en llengües estrangeres. L'esforç intel·lectual, tècnic, financer, administratiu i comercial era gegantesc i exigia apropar a la nostra llengua les terminologies i els lèxics específics, ja que just es partia del treball de Pompeu Fabra («Diccionari General» de 1932), insuficient per a aquella comesa. La Secció Filològica de l'IEC en faria l'assessorament i la supervisió general. L'onomàstica rebria, així, un impuls decisiu pel que fa a la normalització i modernització dels noms propis.
Tres anys abans, el 1962, Max Cahner i Ramon Bastardas havien muntat Edicions 62, que seria la base del gran projecte editorial. La «Gran Enciclopèdia Catalana» (GEC) sorgia d'intel·lectuals lligats ideològicament a l'esquerra –Jordi Carbonell n'havia acceptat la direcció- però en cap cas la ideologia havia de restringir la tria de col·laboradors ; a més, s'havia de comptar forçosament amb un pla de finançament i aquest passaria per Banca Catalana i per Jordi Pujol.
Com a instrument de treball, la GEC acabaria amb el caràcter subsidiari de la nostra cultura respecte a obres de referència, sense la qual cosa no es podia mostrar la realitat cultural, social i econòmica dels Països Catalans. La GEC donaria el màxim d'informació sobre els temes propis, ajudant a bastir la nostra comunitat nacional i, a la vegada, a divulgar els continguts científics. En cercles concèntrics, s'aixecaven des d'allò local a l'universal uns materials que pretenien (i aconseguien!) superar la tradicional separació entre humanitats i ciències.
El juliol de 1969 es publicava el primer dels 15 volums de què consta la GEC i entre els assessors generals apareixen els menorquins Francesc de B. Moll Casasnovas i Joan Hernàndez Mora. Ambdós també hi van col·laborar amb major i menor dedicació respectivament. I en el treball científic de redacció d'entrades, destaquen pel volum de feina continuada els noms de Carles Carreres Verdaguer, Tomàs Vidal Bendito, Josep-Miquel Vidal Hernàndez, Andreu Murillo Tudurí, Eladi Saura, Gabriel Cardona Escanero, Juli Moll... (I que em perdonin si en una primera mirada no n'he sabut detectar d'altres). Més puntualment, trobam les col·laboracions de Ferran Martí Camps, Nicolau M. Rubió Tudurí, Pilar Benejam, Josep Pons Lluch i Joan Pons Moll. La nòmina menorquina podria ser més extensa si hi afegíem els sis volums més d'actualitzacions i també les persones relacionades de qualque manera especial amb la nostra illa; així el mateix Jordi Carbonell, Adrià Casinos, Josep Massot Muntaner, Jordi Baulies, Joan Bofill, etc. Com ha escrit Josep Massot i Muntaner, es tractava d' «un dels projectes més importants de la cultura catalana, que en ple franquisme va reunir una gran quantitat d'especialistes en totes les matèries i va proporcionar la primera feina a molts joves que acabaven de sortir de la Universitat i que més endavant esdevindrien persones conegudes i reconegudes». Menorca, doncs, i gràcies a ells, és ben present a la GEC, una eina imprescindible, que avui continua sent útil, consultable la xarxa, al costat de la Viquipèdia catalana, la dotzena més consultada del món.
