Dimarts passat vam anar a Ciutadella. La petita ciutat de ponent és un imant que atrau els visitants del món com cap altra localitat del planeta. Sobretot a l'estiu. Té aquella llum indefinible que destil·la la bellesa autèntica. Misteri, pau, familiaritat, perill. Partim cap allà a les set amb la sensació que molts d'altres han pres la mateixa decisió. La carretera va plena, però sense retencions.
El tram que va de Ferreries a Ciutadella és un tram polit, de fàcil conducció. Hi ha rectes llargues, no hi ha revolts acusats i no hi ha radars que et fan estar pendent més del comptaquilòmetres que de la carretera i de la resta de vehicles. Aturats davant un semàfor, ja dins Ciutadella, veig per primera vegada un eslògan o advertència amb forma de ferratina que no havia llegit mai: Nét a bord. L'avís va acompanyat de la lletra arrova que aporta un juganer cop d'efecte amb el gènere.
Em fa reflexionar en l'evolució del paper dels avis al llarg de la història, però no gaire estona. M'he de concentrar a trobar aparcament. No m'havia passat mai. És dimarts, finals de juliol, i hi ha actuacions musicals a l'aire lliure a moltes places de la ciutat. Vol dir açò que Ciutadella té problemes d'aparcament? No. En té en dies i hores puntuals. Com per tot arreu de Menorca a certes hores i a certs dies de l'estiu. Un cotxe surt de la filera de vehicles estacionats i puc aparcar a la via que corre paral·lela al Canal Salat. Decidim separar-nos al carrer porticat de Ses Voltes. M'agrada guaitar el mostrador de Can Hernando. Em dirigesc al carrer Sant Cristòfol. Quan l'estona passa, penses: quina imatge m'ha quedat de l'hospitalària trobada? Un xiprer plantat l'any 1906. Llibres en bones mans i malentesos que han trobat una resolució de futur estable.
Vaig serpentejant pels carrerons estrets i empedrats que reclamen silenci gràcies a una pintura de la campanya art al carrer de Carles Gomila, i ens podem asseure a una taula de sa Plaça Nova. Sensació de mareig, de desconcert i fins i tot de vertigen. Ens hem assegut davall les ombrel·les de Cas Quinto que s'han desplaçat a sa Plaça Nova a través del temps i sense que me n'adonés. Peixet fregit, calamars a la romana, musclos... Plaers estivals amb sabor de la mar. Actua el difícil de classificar Leonmanso. A pesar de les moltes interferències (gent que passa, cartes de preus, la xerrameca de les moltes persones assegudes a les terrasses...), el cantautor incisivament boig es fa escoltar a ple. Les seves lletres quotidianes i a la vegada delirants, transformen qualsevol tema en un esdeveniment musical. Té futur. El surrealisme passat pel tamís de la nostra insularitat. Ciutadella disposa de les millors gelateries del món. Sorgeix el dubte. Gelats Torres? O Sa Gelateria? Aquesta vegada guanya el caminar. Es produeix una connexió àurica quan els meus peus trepitgen un punt exacte que uneix l'estanc del carrer del Roser i la porta de la Catedral. Tots dos indrets fumosos estan tancats i, quan deixes enrere l'antiga universitat, la llum que ha esclatat s'apaga per l'oratge que ve de la mar. L'atracció de l'aigua és fenomenal. La lluna s'encamina a la plenitud –aquest juliol els meteoròlegs diuen que tindrem lluna blava- i els turistes es fan fotografies damunt el pont de la colàrsega.
Les tapareres destaquen a la llum de l'esfera quasi perfecta i dels focus elèctrics i artificials, àvides de marès. Els dies anteriors he estat llegint «La paraula callada» de Bep Joan Casasnovas Mascaró. El poeta menorquí que més a flor de pell té l'oralitat d'arrel popular descriu aquesta atracció que tenim els illencs de llegir els penyals: «... Al penya-segat lliuram / subtils mirades». Què resta després de llegir un llibre de poemes? D'una trobada a mig capvespre, un xiprer llargarut i centenari. De la lectura d'un poemari intens, uns versos esplèndids i sincers dedicats a la mare: «Puc veure l'angoixa al rostre / de ma mare rere un davantal / que envolta l'ànsia infinita. / Però no tenc gana. / Cada minut per les roques / és com una hipnosi anestèsica / que parpelleja i m'abstreu. / La canya no es mou, / ni el fil de cuca, ni el suret vermell / que tampoc s'immuta sobre l'aigua. / No piquen, avui. / Ells tampoc tenen gana. / És tard i no va de ploure: em renyaran... / -No he agafat res, mare, / però em cregui: / la llum de la mar era preciosa». Es pot sentir la respiració fosca del port. Els seus alens. Estirat, ara mira la lluna cara a cara. Juganer, maliciós. Si vols, em podem fer una de bona. Aquests turistes que ens recorren –i uns pocs illencs- poden endur-se un bon ensurt si de les dues nostres forces em fem una rissaga. Avui, no. Tal vegada a finals de setmana. I de cop apareix com-alre-no en un vers, potser la primera vegada. El poema més extens. Elegia a la infància. Què significa aquest adverbi? Equival a quan no, almenys, en tot cas, si més no; en castellà cuando no, cuando menos. És una paraula combinada. Sabem què significa com i no, però alre? Aquesta darrera paraula és un pronom i significa altra cosa. Segons el DCVB sembla venir del llatí vulgar ale re, 'altra cosa', però Coromines fa excepcions prou atendibles a aquesta procedència, i suposa que alre pot venir d'una forma dialectal llatina alir o úmbrica alire (variant de aliud o bé de l'adverbi aliter).
