El bebè que s'adormia a la vora del riu

Passejava per la vorera de dalt, que és urbana, mentre que el bebè era a la vorera de baix, que és fluvial. El pare el bressolava maternal, i era assegut a un banc de ciment, tots dos protegits per l'ombra d'un arbre que, també maternal, feia silenci.

Des de dalt estant vaig veure que el bebè tancava les parpelles per endinsar-se en el vellut negre del son, però de seguida entreobria els ulls per entreveure que el pare continuava allí. No aconseguia de dormir-se, però. El pare el bressolava, el riu també, i l'arbre, i el món.

Passejava per París amb el meu germà. Feia caloreta i un ventet fluvial refrescava la vora del Sena. Grassonet, el bebè seria de tres mesos, amb prou feines arribaria als quatre. El pare li cantava una cançò a cau d'orella, segurament la cançò que la mare li cantava a ell, d'això fa temps, ben lluny de París.

París continua que és una ciutat magnífica, però és una ciutat cruel i sense pietat, plena de diferències socials colpidores. El contrast és vergonyós. Aquí hi ha la misèria de la pobresa, i una mica més enllà hi ha les misèries dels millonaris.

És una ciutat bruta, segons s'hi miri. El bulevard Barbès, al cor de Montmartre, amb molt de vida i de moviment, als peus del Sacré Coeur, és ple de brutícia, i aquesta brutícia no resulta en absolut disculpada amb les expressions que fan servir per justificar-la de cara al turista: barri bohemi i cosmopolita, dolça decadència, vida d'artesans.

La brutícia al carrer és negligència, sobre tot de les autoritats municipals. Alhora, a deu minuts de metro, el bulevard de la Madelaine i els carrers de la zona són ben nets i polits. També aquí hi ha molta vida, però no és vida de veritat, sinó de turistes. Hi ha botigues d'un luxe absurd, tot és escenografia, teló de fons, cartolina, fum.

La condició cruel de París també es fa prou evident en veure la gran quantitat de cotxes negres d'alta gamma, amb xofer. Duen tintats els vidres del darrere per tal que ningú gosi de veure qui hi va assegut. Aquests cotxes són un símptoma de la vergonya, persones que prou saben que han de romandre ocultes.

El bebè, però, mirava de dormir, i el pare el bressolava maternal. Li vaig demanar al meu germà, un bon fotògraf, que en faci unes fotos sense que ningú se n'adonés, i així ha estat. Ningú sabrà qui són, però tothom sabrà del bebè que s'adormia a la vora del riu. Tothom sabrà que a París el contrast és violent, que hi conviuen la pobresa indigna amb una riquesa igualment indigna.

El pare li cantava una cançó a cau d'orella, el Sena passava silenciós, l'arbre els donava una ombra fresca, una venteta mirava de fer fresca la migdiada d'aquell bebè que no aconseguia de dormir.

Llavors la mà del bebè busca la mà grossa i aspra del pare, i de seguida la troba, el pare li ofereix la mà. Dues mans negres, de blancor immaculada. La mà del bebè vol el dit gros de la mà del pare, i en trobar-lo l'agafa i l'acarona. La mà del fill acarícia la mà maternal del seu pare. I ha estat que va venir el son i el bebè es va dormir.

Però tot d'una van arribar dues turistes per embrutar-lo tot. Rosses, grassonetes, importades, dues senyoretes que sense cap convit es van asseure's, una a cada banda, per contemplar la negror d'un bebè negre, i no sé pas què van dir, quina boniquesa van deixar sortir de la boca, que el bebè, ai!, es despertà.

No va plorar. Les va mirar amb displicència, fins i tot va dedicar-los un somriure de compromís. I sense deixar la mà del pare, el bebè va mirar cap a dalt i em va trobar. Ens van reconèixer, i llavors va dir-me que algun dia la farien ben grossa.

bello.cat / jordibell@gmail.com