Som al Born Centre Cultural de Barcelona veient l'espectacle poètic «Veus paral·leles 13. Del Saimaa a l'Albufera» i, mentre recita Helena Sinervo, ens arriba el so amortit dels coets i dels focs d'artifici des de qualcun indret no molt allunyat de la ciutat, so que es barreja, com un efecte especial, amb les paraules de l'actuació. El meu primer pensament, entre l'eco dels versos de la poetessa i novel·lista finesa retornats al català per la veu de l'actriu Mireia Chalamanch, és que ha guanyat el 'no' en el referèndum grec i que la comunitat hel·lena que viu a la ciutat comtal ho està celebrant.
Diumenge. Ja ens ha passat més d'una vegada mentre veiem un espectacle del Festival Grec. Una victòria d'Espanya, al campionat d'Europa d'Àustria i Suïssa l'any 2008, també va provocar llançament de coets i pirotècnia diversa mentre estàvem asseguts a les graderies del teatre de la muntanya de Montjuïc i contemplàvem l'espectacle musical i teatral «Història del soldat» de Stravinsky que protagonitzaven el gran Paulowsky i Mísia. Però aquella actuació era a l'aire lliure i la visió dels focs d'artifici esclatant dins el cel negre de la muntanya era menys inquietant que el so que ens arribava a la foscor teatral de les «Veus paral·leles». Som al Born Centre Cultural, com he dit, i no es pot evitar d'oblidar que ens trobam tot just damunt les runes de la ciutat que l'exèrcit borbònic va bombardejar sense pietat (hi ha una punyetera bomba encastada a l'empedrat recuperat). I que, per un altre costat, Grècia ha estat bombardejada des dels flancs polítics, institucionals i dels mitjans de comunicació des que va decidir que decidiria el seu futur mitjançant un referèndum. En el moment de l'esclat dels focs d'artifici, Helena Sinervo estava demanant a una troica d'animals: «De què estan fets els somnis, / li va preguntar al lleó, / a les seves urpes i a les seves dents, / que esquincen / l'empaquetat plàstic / de les costelles del corder, / li va preguntar al gamarús / i als bigotis del ratolí, / però aquests no van voler / recordar el futur, / van dir només: gelats, / els somnis són gelats». Sí, els somnis són gelats. Els somnis d'una Europa unida, justa i solidària amb els més desfavorits, són gelats com una glacera, una muntanya alpina o un fiord escandinau. No hi ha compassió amb els estats que són més dèbils únicament des del punt de vista econòmic. És humiliació o derrota. Capitulació o rendició. Europa no es pot construir a base de terror. Ja ho van intentar en el passat homes cruels i despietats amb gran capacitat per a mobilitzar exèrcits immensos i masses subjugades. Europa. I van fracassar. Com ho volen aconseguir amb un sistema més sofisticat, però igual de cruel, polítics europeus actuals? Són cecs i no veuen que aquest no és el camí. Paral·lel a aquest moviment despietat que només cerca dividir, humiliar, discriminar per beneficiar encara més els estats més forts, sorgeixen iniciatives d'una modèstia aclaparant i d'un impacte emocional pràcticament desapercebut, però positiu.
Com ara les «Veus paral·leles», que ja duu tretze edicions (a la quarta edició hi va participar en Ponç Pons). A més de la poetessa finesa Helena Sinervo, actuen a l'espectacle poètic del Born els seus compatriotes Mikael Brygger i Harri Hertell i una representant del País Valencià (Begonya Pozo), una representant del Principat (Cinta Mulet) i un representant de les Illes Balears (Pau Vadell). Així, de memòria, m'han quedat fixats uns quants versos. Del poeta i actor Mikael (Porvoo, 1975), una conclusió contra la perfecció: «Si una persona funciona com un rellotge / està espatllada». Del poeta i recitador, dj i mànager cultural Harri Hertell (Hèlsinki, 1985), una altra pregunta: «Alguna vegada / has manllevat el record d'un altre / l'has explicat com si fos teu / hi has afegit detalls que tu mateix has inventat / perquè sonés molt més versemblant / com si t'hagués passat a tu en realitat?». De la poetessa i professora de secundària Cinta Mulet (Horta de Sant Joan, 1958), un dubte maternal: «No sabia si volies sortir / o tirar enrere».
De la poetessa i professora de filologia italiana a la Universitat de València Begonya Pozo (València, 1974), una acusació: «T'has persignat, atea, davant / del nínxol de ta mare». Del poeta, traficant cultural i editor Pau Vadell (Calonge, 1984), una comparació: «Com una llendera / que pega ben crua / als escarrassos que deixa, / esterreja encara les venes / i ens desfà la boca / d'un roig encès». Poesia convertit en espectacle capaç de reunir més de cent persones al Born Centre Cultural de Barcelona. Però, què és, una llendera? Una llendera és una cordellina de cànem; castellà cordel. Hi ha diverses llenderes: de tambor (més forta) que s'empra per a fer corretjades; de perxa (de tres caps), més fluixa que l'anterior; de sa baldufa, el cordó amb què la fan ballar. Figuradament, també pot fer referència a l'acte de tupar, de corregir severament. A Grècia, li han donat llendera durant molts d'anys i, mitjançant, un referèndum, els inventors de la democràcia han dit prou. «Benaventurats els perseguits, benaventurats els humiliats». Açò també és poesia.
