TW

El món va començar el mateix any i ho va fer des de punts diferents de la mateixa illa. La rata trescava per la païssa com si pasturés per dins un úter convertit en niu i en rebost. L'escorpió i la cabra eren lliures i es vigilaven atrets per la fascinació magnètica de la diferència. La veritat queia de l'era rodona com si fos un gra increïblement petit de blat o d'ordi o de civada que, després de passar per la trama estreta de l'erer, hagués estat atrapat per un remolí violent i inesperat de vent. Continuarà sent veritat -continuarà sent un gra d'ordi, de civada o de blat; encara que més minúsculs del normal-, però se'l menjaran les formigues que, gràcies a la motllura de la barana, no han pogut pujar a l'era on descansen els munts semblants a piràmides daurades plantades enmig del desert. Però l'arena és rostoll i els cantons són diminuts grans de blat i la piràmide amaga l'alè de la supervivència com un tresor ocult i secret. Or per alimentar els déus. Blat per alimentar la comunitat. Qui dubta ara que el pa és més valuós que l'or enterrat? Hi és escampat. Per tota l'illa. El preuat metall. En les seves llegendes. El vedell d'or pastura per la muntanya i s'amaga dels curiosos als laberints de passadissos del castell. Es precisa un encanteri que roman encara secret. En els seus contes. En les profunditats. En la ciutat enfonsada. En el cor de la terra magra. En els cabells roigs dels seus infants. Fins i tot l'or està fixat en les ales de les caderneres que van a beure a la font envoltada de verdet o a les piques emblanquinades de calç. No és nostàlgia. És un luxe que no ens podem permetre els illencs. És pertinença. És constatació. És simple recuperació mental. Ni tan sols és identitat. És evocació. És record. És recordar. La paraula recordar ve del llatí recordari, formada de re (de nou) i cordis (cor). Recordar vol dir «tornar a passar pel cor». Per què recordem una cosa i no en recordem una altra si hem nascut el mateix any, l'any xinès de la rata? Precisament per açò. Per l'etimologia de la paraula. L'experiència, la imatge del passat, la sensació viscuda no va passar pel cor respectiu i no es va convertir en emblema.

Noticias relacionadas

Cadascú té els seus propis records encara que es compartissin les mateixes experiències. L'aigua que s'han begut els ocells continua corrent davall els nostres peus, continua volant damunt els nostres caps, continua posant-se en les branques del llampugo, del melicotoner o del pomer; es continua cristal·litzant en els seus cants matiners que les nostres oïdes desxifren de memòria. Sí, és l'aigua que ha fet créixer l'espiga de blat. Sí, és l'aigua fresca del cànter que ha permès segar, batre i mesurar. Sí, és l'aigua que forma els núvols que han excitat el vent que ha permès ererar. Sí, és l'aigua que ha mogut les moles del molí. Sí, és l'aigua que ha lligat la farina i ha permès pastar el pa. Sí, és l'aigua. I el foc. I el sol, que també és foc i ho ha iniciat tot perquè és necessari, imprescindible, per activar l'evaporació de la mar. I em proposava d'arribar a aquest punt, com diu el fabulista Jean de La Fontaine a la faula «L'ase carregat d'esponges i l'ase carregat de sal». I aquest punt no són ni les esponges ni la sal. Tampoc no és l'aigua del riu que dilueix la sal i alleugereix la càrrega i, en el mateix envit, amara les esponges i enfonsa l'ase malaguanyat. És el pa. Aquesta fusió d'aigua, de farina i de foc. I de llevat. O de suor de segador, de moliner, de forner, d'espigoladora i de pastadora o de pastador. Coca blanca. Pa anglès. Sandvitx. Coca rossa. Pa de Viena. Cóc. I aquí em teniu. Assegut al portalet de l'antic nombre quaranta-vuit del carrer Sant Bartomeu de Ferreries menjant xocolati amb un cóc acabat de comprar al forn de Can Marc. I els cans que tresquen pels carrers de terra del poble, travats o sense travar. I afamats, açò sí. Com llops polsegosos. Assedegats. Dos o tres anys? I el ca famèlic que es llança cap al tros de pa que he atracat a la boca i que es parteix i es tenyeix de sang. Què queda d'aquesta experiència infantil? Una cicatriu subtil al llavi i un record difús. I una fòbia als cans superada gràcies als cans. I més d'un lector jove pensarà: què és un cóc? Un cóc és un panet de forma allargada. La forma, dimensions i ingredients d'aquest panet varien molt segons les contrades. A la Cerdanya, els cócs són de farina, llet i ous. Al Pla d'Urgell són com unes coques de pasta molt prima i ensucrada, que en temps primer els nuvis tiraven als al·lots quan sortien de casar-se, i la canalla cridava: «La boda que no tira cócs, doneu-la als llops». Al Camp de Tarragona, són uns panets fets de farina de moresc amb ous, pinyons i matafaluga. Al Priorat els cócs són de farina amb ous, oli i sucre, i amb un ingredient variable. El cóc de Mallorca és una peça llarguera de pasta bamba, de forma aproximadament cilíndrica, que es talla a llesques. A Menorca, el cóc és una espècie de llonguet, però més bast, més blan i tirós. I al carrer Sant Bartomeu de Ferreries? Què era un cóc a la dècada del seixanta? Semblant a la darrera definició. Se'm fa present així: poc gustós, tou, però sense arribar a la suavitat del pa de Viena, grisós i amb taques fumoses i negres del forn de llenya a la crosta, les vores arrodonides i la forma allargada i mig partida com si el forner hagués fet un senyal a la massa amb el cantell de la mà.