Cóc (226)

Cadascú té els seus propis records encara que es compartissin les mateixes experiències. L'aigua que s'han begut els ocells continua corrent davall els nostres peus, continua volant damunt els nostres caps, continua posant-se en les branques del llampugo, del melicotoner o del pomer; es continua cristal·litzant en els seus cants matiners que les nostres oïdes desxifren de memòria. Sí, és l'aigua que ha fet créixer l'espiga de blat. Sí, és l'aigua fresca del cànter que ha permès segar, batre i mesurar. Sí, és l'aigua que forma els núvols que han excitat el vent que ha permès ererar. Sí, és l'aigua que ha mogut les moles del molí. Sí, és l'aigua que ha lligat la farina i ha permès pastar el pa. Sí, és l'aigua. I el foc. I el sol, que també és foc i ho ha iniciat tot perquè és necessari, imprescindible, per activar l'evaporació de la mar. I em proposava d'arribar a aquest punt, com diu el fabulista Jean de La Fontaine a la faula «L'ase carregat d'esponges i l'ase carregat de sal». I aquest punt no són ni les esponges ni la sal. Tampoc no és l'aigua del riu que dilueix la sal i alleugereix la càrrega i, en el mateix envit, amara les esponges i enfonsa l'ase malaguanyat. És el pa. Aquesta fusió d'aigua, de farina i de foc. I de llevat. O de suor de segador, de moliner, de forner, d'espigoladora i de pastadora o de pastador. Coca blanca. Pa anglès. Sandvitx. Coca rossa. Pa de Viena. Cóc. I aquí em teniu. Assegut al portalet de l'antic nombre quaranta-vuit del carrer Sant Bartomeu de Ferreries menjant xocolati amb un cóc acabat de comprar al forn de Can Marc. I els cans que tresquen pels carrers de terra del poble, travats o sense travar. I afamats, açò sí. Com llops polsegosos. Assedegats. Dos o tres anys? I el ca famèlic que es llança cap al tros de pa que he atracat a la boca i que es parteix i es tenyeix de sang. Què queda d'aquesta experiència infantil? Una cicatriu subtil al llavi i un record difús. I una fòbia als cans superada gràcies als cans. I més d'un lector jove pensarà: què és un cóc? Un cóc és un panet de forma allargada. La forma, dimensions i ingredients d'aquest panet varien molt segons les contrades. A la Cerdanya, els cócs són de farina, llet i ous. Al Pla d'Urgell són com unes coques de pasta molt prima i ensucrada, que en temps primer els nuvis tiraven als al·lots quan sortien de casar-se, i la canalla cridava: «La boda que no tira cócs, doneu-la als llops». Al Camp de Tarragona, són uns panets fets de farina de moresc amb ous, pinyons i matafaluga. Al Priorat els cócs són de farina amb ous, oli i sucre, i amb un ingredient variable. El cóc de Mallorca és una peça llarguera de pasta bamba, de forma aproximadament cilíndrica, que es talla a llesques. A Menorca, el cóc és una espècie de llonguet, però més bast, més blan i tirós. I al carrer Sant Bartomeu de Ferreries? Què era un cóc a la dècada del seixanta? Semblant a la darrera definició. Se'm fa present així: poc gustós, tou, però sense arribar a la suavitat del pa de Viena, grisós i amb taques fumoses i negres del forn de llenya a la crosta, les vores arrodonides i la forma allargada i mig partida com si el forner hagués fet un senyal a la massa amb el cantell de la mà.