En Joan Pons Pons va fer de sereno municipal, batlle de bens i fosser durant el transcurs de 14 formacions municipals diferents, exercint es seu càrrec sempre amb lleialtat i disciplina. Quan en va prendre possessió, va rebre una llauna de petroli per omplir es fanals d'es carrer, un sabre amb es seu cinturó, una capa de macer, una gorra i dues fundes, un capot, un vestit de guàrdia municipal, un revòlver, ses claus d'es cementeri, dues caixes grans per enterrar morts, i dues de petites per ets albadets. Més endavant li van comprar un tambor per tocar abans de llegir ses proclames a tots es caps de cantó d'es poble». Abans, dia 1 de gener de 1906, havia rebut «es xutxo i es fanal d'es sereno que es retirava, en Francesc Al·lès Florit».
L'autora d'aquest encantador escrit que ralla del meu avi patern és la seva filla Juanita Pons Barber (per tant, la meva tia). Era germana de mon pare, en Sebastià. He pouat aquestes dades del deliciós llibret que sa tia Juanita -així la coneixíem molts dels seus nebots- va publicar l'any 1991 amb pròleg de la meva cosina, i filla seva, Conxa Pons i Pons. La monografia es titulava precisament «Pouant curiositats del passat». El va presentar a la sala d'actes de l'Ajuntament de Ferreries el seu nebot Jaume Mascaró i Pons. Record que el llavors professor d'antropologia a la Universitat de Barcelona va rallar d'un cercapous. Molts anys enrere, el cercapous havia caigut dins el coll i el secretari de l'ajuntament desconeixia com es deia cercapous en castellà. Es veu que necessitava saber-ho per a comptabilitzar la pèrdua i la compra posterior d'un de nou.
Com es diu cercapous en castellà? Ho he hagut de cercar al diccionari i em surt rebañadera. Era aquesta la paraula que només sabia en tot Ferreries, el secretari municipal exclòs, la meva àvia paterna Francisca Barber Vidal? Continuen les preguntes. En quants caps de cantó s'aturava el meu avi amb el seu tambor? La resposta és dins el pou. «A començament de segle (XX), a Ferreries, hi havia 6 carrers: de Dalt, Fred, de Sant Josep, de Sant Joan, de Sant Bartomeu, de Ses Monges, i dues places: de Sa Pescateria i es Pla de l'Església». Jo vaig néixer en un d'aquests sis carrers. El carrer de Sant Bartomeu. Antigament se l'anomenava es Carrer de sa Plaça perquè desemboca a la plaça on hi ha l'església. El meu avi patern era glosador, però no cantava. Només tocava el tambor per les places i cantonades i tenia un revòlver.
Com s'anomenaven els glosadors de glosa escrita? El llibret ens ho aclareix: «També hi havia una altra casta de glosadors, tal vegada no tan meritoris, que en lloc d'improvisar componien per escrit ses seves gloses. Eren anomenats glosadors de cas pensat». El meu avi patern, que tocava el tambor per les cantonades i disposava d'un revòlver, era glosador de cas pensat. I açò de batlle de bens? Quin ofici o funció municipal era batlle de bens? Sabem què és un batlle o batle (alcalde), però un batlle o batle de bens? El llibret no ens ho diu, però ho pots trobar escrit. Un batle des bens o batle de ses ovelles o batle de ses orelles o batle d'encorralar era, si més no a Menorca, un funcionari encarregat de dur el registre dels senyals que cada propietari fa a les orelles dels caps de bestiar de llana, de recollir les ovelles aperduades i tornar-les a son amo. I el tercer ofici que desenvolupava el meu avi? Fosser? Aquest és un ofici conegut, encara que fosc, poc prestigiat, quasi clandestí.
Però no sempre ha estat així. Per a Shakespeare, el de fosser és un dels tres oficis més nobles del món: «No hi ha cavallers més antics que els jardiners, els cavadors i els fossers: segueixen la professió d'Adam». És igual que el genial escriptor anglès ho posés en boca d'un enterramorts i en una escena de la immortal tragèdia «Hamlet». En Joan Pons i Pons, es sereno vell, no era jardiner, però també cavava, tenia un hort on feia estivada. Mon pare repetia moltes vegades que, durant la guerra, la família de la Sala va tenir sort de posseir un tros de terra. Sense aquell tros de terra, encara les haurien passat més magres. El tros de terra no tenia nom. Era un coster. I familiarment, quan ens hi hem de referir, en diem es Coster. Jo no l'he vist mai sembrat. Sempre en un estat silvestre. Figueres de moro i de cristià, oliveres, herbam (fonoll, enclova, queixals de vella, lletsons...), mates, ullastres, cards, esbarzers... I pedres. Moltes pedres velles. Encadenats. El coster disposat en veles, cercant l'horitzontalitat del pelat esquelet tot just musculat pels tendons d'una terra magre i escassa. Fent mitgera amb Son Blanc. Hem fet cas als consells paterns i hem conservat es Coster. És la nostra fortalesa Bastiani. Quatre mil metres quadrats. Res en comparació amb d'altres terres més extenses, costaneres, més productives, més nobles, cultivades.
