En les darreres setmanes el diari MENORCA ha donat informació de primera mà de la política municipal desgavellada, de casino a la italiana, de Ciutadella de tal manera que, de tan embullada que l'ha retratada, resulta pràcticament impossible seguir el fil al serial televisiu que filmen dalt la Sala dia sí i dia també els seus protagonistes. El trist, el lamentable, és que ja portem no sé quants anys que els episodis febrils del nostre consistori es van repetint de tal manera que sembla que els ciutadellencs estem contagiats de tercianes cròniques. Efectivament, amb tota l'experiència acumulada, podem dir ben clar, sense perill de dir cap mentida, que a la Menorca de ponent no podem criar un ca bo.
De res serveix que el vot dels ciutadellencs (ho han demostrat una vegada darrera l'altra les urnes) sigui majoritàriament conservador amb la qual cosa la dreta podria governar amb tranquil·litat. El PP ha tingut totes les oportunitats a la mà per donar estabilitat a la Sala, però sempre s'ha autodestruït lluint escàndols de corrupció i baralles internes, que alhora han alimentat pàgines i pàgines dels diaris. Què ferien els periodistes menorquins sense el peixet que dóna periòdicament la Sala ciutadellenca?
Però la impossibilitat de crear un equip sòlid de govern, la de crear unes bases mínimes de diàleg entre els militants perquè un partit no sigui una olla de grills, malgrat la medalla d'or olímpica sigui del PP, no és exclusiva dels conservadors. El PSOE té guanyada la medalla de plata. Els tristos episodis que ha viscut el partit de la rosa en els darrers mesos en són una prova. Ara presenta una candidata a perdre. I les esquerres a l'esquerra del PSOE, també penoses: tants caps, tants barrets.
Com a historiador m'he romput, em romp, el cap intentant cercar les arrels històriques, sociològiques i psicològiques d'aquest individualisme ciutadellenc pel qual és quasi impossible fer una projecte comunitari que no sigui anar a agafar un gat vora la mar per quinquagèsima. A vegades penso si es possible explicar-lo en el fet que la industrialització sabatera del segle dinou, sector menestral de per sí independent i rebel, no va arribar mai a trencar ni amb el mirall aristocràtic ni amb el religiós, alhora que també en els darrers quaranta anys la indústria turística ha acabat per desestructurar la comunitat ciutadellenca. Tot són colzades per qui treu el cap i no cops de rem per portar una barca a port.
Siguin les raons que siguin, el cert és que cal reconèixer la situació, fer una bona diagnosi del malament que estem, perquè qualsevol empresa que vulgui saltar obstacles a favor d'un consens no li vengui res de nou.
El primer que cal fer és combatre des de la generositat i la comprensió el perfil psicològic que és la clau de volta de la impossibilitat de fer equip: l'enveja. Les enveges ho han matat tot, han sacrificat bons polítics i bones persones. I ara no puc deixar de pensar amb el bon batlle que va ser Antoni Orell, el qual va patir ganivetades des de les seves pròpies files. Si la gent no es capaç d'escoltar, si no és capaç de debatre les polítiques contrastant les informacions mitjançant la lectura i l'estudi i deixant de banda els personalismes, on podem anar?
Ja m'agradaria que les properes eleccions municipals fossin un punt i part a aquest mal somni, però vistes les «llistes de la disgregació», puc ser optimista? A Ciutadella tenim un problema.
