Publicant un únic escrit cada set dies corres el risc de desenfocar la notícia o que l'esdeveniment principal que s'ha produït durant la setmana converteixi en banal el que has considerat essencial durant el procés d'escriptura. Com evitar-ho? No és pot evitar. És impossible. No pots llegir el futur. T'has de decantar per un tema i acceptar que el tema que has triat pot convertir-se en fum de formatjades. És el risc que has de córrer. Només hi ha una tècnica que pot ser vàlida, però que desvirtua l'esperit de la columna. Una tècnica o una formació expressiva o fins i tot una saborosa recepta de cuina. Turriburri. Fer un turriburri amb totes les notícies i esdeveniments principals i evitar haver de centrar el focus en un sol tema.
Però, què significa turriburri? Turriburri, en masculí, vol dir «sèrie de tribulacions, de desgràcies, de preocupacions, de cosa que molesta fortament». En castellà trabajos, cruijía. «Quin turriburri hem passat, aquesta passada setmana!». També existeix la dita «Qui no menja turriburri, no arriba a patriarca: sentència amb què s'amenaça els infants que són triats en el menjar, que no volen menjar allò que els ofereixen, que són primmirats. I quin és l'origen d'aquesta paraula? El més segur és que s'ha originat gràcies a una formació expressiva a base de rima, del mateix tipus de tiquismiquis, tiroriro, etcètera. El radical bàsic de turriburri, segons el Diccionari Català Valencià Balear, podria ser el llatí turris, torre (potser en la locució turris eburnea de la lletania lauretana), però s'ha de tenir en compte les variants catalanes de xurriburri, castellanes zurriburri o alemanyes Shcurrmurrr.
Però també havia dit al principi que turriburri era una recepta culinària. A molts indrets de Menorca, un turriburri és un tombet, una samfaina, una fritada composta de patates, pebres, cebes, albergínia, carabassó, alls o d'altres vegetals variats que hi hagi en aquell moment a l'hort o al rebost. Sol ser una recepta estival, de quan hi ha de sobres aquests productes al mercat o l'hort. I aquesta setmana s'ha produït. Un turriburri indigest de notícies. Va començar el mateix diumenge vint-i-dos amb les eleccions autonòmiques a Andalusia i va continuar amb la disputa del clàssic de futbol, a Barcelona, a Catalunya. Mentre es jugava el partit -el que va decantar la balança van ser els porters- es feia el recompte de paperetes i la sorpresa electoral va ser doble. Primera sorpresa: un partit esquitxat pels múltiples casos de corrupció a Andalusia guanyava les eleccions. Segona sorpresa: un altre partit tacat pels casos de corrupció a tota Espanya quedava segon. Encara que perdés disset escons i més de cinc-cents mil vots, quina és la trista conclusió? Si més no a Andalusia, la corrupció política no influeix en els votants a l'hora de dipositar la papereta dins les urnes. Si una cosa tan greu com la corrupció no influeix, què és el que realment influeix? Les mentides. La credibilitat. Els andalusos no s'han cregut les mentides de la recuperació econòmica proclamades amb pompa des de Madrid. Ha après el Partit Popular la lliçó? No. El mateix dimecres vint-i-cinc, tres dies després de la derrota sagnant a les eleccions autonòmiques andaluses, el Govern balear assegurava que volar de Menorca a la Península és més barat que fer-ho des de Mallorca. Creïble? Increïble.
O, si més no, així ho pensen el noranta per cent dels menorquins que, fins a les disset hores del dia vint-i-cinc de març, havien participat en l'enquesta digital («Creus, com diu l'estudi del Govern, que els preus dels bitllets d'avió han baixat?») des Diari. El Partit Popular té un problema. Ningú no se'l creu. És com el pastor de la faula. Ve el llop de Podem. Ni cas. El llop de la crisi econòmica ha passat. Ni cas. O només se'l creuen els seus votants més fidels. I, amb aquests, no n'hi ha prou per a guanyar unes eleccions autonòmiques, locals o nacionals. El que resulta de mal gust i d'una duresa gratuïta i desafortunada és la coincidència informativa amb l'accident aeri dels Alps del dia vint-i-quatre. Cent cinquanta morts. Cent quaranta-quatre passatgers. Quatre auxiliars de vol. Dos pilots. Ara se sap que un pilot va sortir de la cabina i, quan va voler entrar, va trobar la porta tancada. Va provar fins i tot d'esfondrar la porta. Amb les noves informacions vénen les noves preguntes. Per què va sortir? Per què no va poder entrar? Per què el pilot que havia quedat no va obrir la porta des de dins? Especulacions que, tal vegada, mai no es confirmaran. Els Alps. Les muntanyes. La neu. Com la mar, guarden els secrets. La nacionalitat de les víctimes? No cauré en aquest error en què han caigut molts polítics i els mitjans de comunicació. Víctimes i prou. Vides sense continuïtat. Els noms. La mort ens iguala. L'eclipsi. A un quart de la mitjanit del dia vint de novembre s'havia iniciat, des del punt de vista astronòmic, la primavera.
