De tant en tant cauen coloms del cel. Endevines que ha tornat a passar per la renou seca. És un so característic. Una matèria, barreja de músculs, ossos i plomes, topant amb violència amb les rajoles vermelles del pati. Per què succeeix? Què ha provocat la caiguda? Els coloms que cauen desplomats solen estar vius. Mig estamordits, però amb els ulls ben oberts. Desorientats, perplexos, espantats, però del tot conscients.
La darrera vegada que va passar vaig sortir al pati i vaig agafar el colom. Ho vaig fer amb una pala. Ens han espantat tant amb la grip aviar que el contacte amb les plomes ens fa angúnia. Vaig alçar la pala i el colom de color gris amb vetes irisades es va envolar. Matusserament. Com si, durant el període de la caiguda, hagués oblidat el full d'instruccions del funcionament de les ales. Va topar amb la caseta del pati, va ascendir uns cinc metres i va caure damunt la teulada baixa. Encara vaig sentir com movia les ales i com llenegava pel pendent.
Més d'una vegada ha passat. Coloms que agonitzen i que s'acaben morint al pati. En aquestes ocasions si que és imprescindible fer servir la pala, posar-los dins una bossa de plàstic sense tocar-los i llançar-los al contenidor. A quin? Al marró de la matèria orgànica? A molta gent els fan oi els coloms de la ciutat. Me'n record que, quan d'al·lot veníem a Barcelona, era imprescindible anar a la Plaça Catalunya a donar menjar als coloms. Després de la grip aviar han canviat les simpaties. Ara hi ha cada vegada més gent que considera que els coloms són les rates del cel.
L'escriptor italià Italo Calvino ho va deixar escrit així. Els coloms són les rates del cel. Un altre escriptor, aquest francès, Michel Houellebecq, va fer una comparança que m'hauria resultat encertada si s'hi hagués inclòs: hi ha escriptors que s'assemblen als coloms de la ciutat que piquen d'esma per les voreres del carrer hi hagi o no hi hagi menjar. Després de llegir les seves darreres novel·les, l'encertada metàfora s'ha convertit en profecia i realitat personal. Però el colom caigut del cel per segon cop. Aquesta segona vegada el vaig agafar amb les mans i el vaig llançar enlà. El colom va volar vigorosament i amb una mica de desorientació.
Els interiors de l'Eixample s'assemblen a claustres de cinc o sis pisos o a barrancs quadriculats. El colom va fer una volta pel buit trencat per la Diagonal i va tornar al nostre bloc i es va refugiar en el balcó del pis de dalt. Llavors ho vaig comprendre. Un gavinot es va deixar caure de dalt un terrat veí i va atacar el colom ferit. Existeixen molts de tipus de gavines. La gavina d'hivern, la gavina corsa, la gavina cendrosa, la gavina de bec prim, la gavina cama groga. Aquesta darrera és la més agressiva i, degut als seus costums antropòfils, s'ha acabat convertint en una plaga. Aquesta antiga au marina, devora carronya i ataca els coloms i es conta que ha atacat també a cans petits amb total impunitat. La seva tècnica consisteix a agafar-los amb el bec, envolar-se amb la presa i deixar-la caure des de les alçades. Després es posa allà enmig i devora la presa agonitzant o morta. Sempre havia cregut que era una llegenda urbana fins que un amic m'ho va confirmar. Ho havia vist amb els seus propis ulls. Una dona d'edat passejava el seu canet per la zona de la Ciutadella. Un gavinot havia aparegut del cel i havia agafat el petit maltès de tres o quatre quilos i se l'havia endut agafat del bec davant els crits histèrics de la propietària. És curiosa la imatge idíl·lica que es té de la gavina. Els poetes l'han lloada fins a la cursileria, les cantants l'han cantada com a símbol de llibertat i els novel·listes n'han escrit novel·les morals i commovedores. «Joan Salvador Gavina» de Richard Bach va ser un clàssic de principis del setanta: «-Per què, Joan, per què? -Li preguntava la seva mare-. Per què és tan dur ser com la resta de la bandada, Joan? Per què no deixes els vols rasos pels pelicans i els albatros? Digues: per què no menges? Fill, no ets res més que os i plomes!». L'abundància d'espècies deu haver provocat aquesta joiosa confusió. A la nostra illa -segons el llibre «Els aucells de Menorca» d'Enric Ramos, a principis dels anys vuitantes criaven, n
omés al diminut illot d'en Colom, prop de mil parelles- se'n fa una clara distinció amb el nom. A la gavina cama groga, Larus cachinnans, se l'anomena gavinot. A la resta, gavines. L'augmentatiu és útil en aquests casos. L'hauríem d'emprar per estimular i destacar el valor oblidat i escàs de l'exemplaritat. A l'home o a la dona que es dedica als afers públics, als assumptes d'administració i govern de la vida civil l'hauríem d'anomenar simplement i respectuosa polític; en canvi, a la persona que en fa una mala pràctica d'aquesta professió tan noble l'hauríem d'anomenar politicot. Així faríem distinció entre justos i pecadors, entre bons exemples i mals exemples, entre gavines i gavinots.
