L'acadèmic Alex Grijelmo considera, en una columna de premsa, la funció de la metàfora en el llenguatge polític. Ho fa arran de l' enderroc ordit per determinats opiniatres contra Tània Sánchez. La metàfora pot esdevenir, fins i tot sense voler, una forma de la mentida, conclou el lingüista. Doncs, sí: la política empra uns recursos lingüístics farcits de tropos i de retòrica: «Brots verds», «la llum al final del túnel», «majoria silenciosa», «reformes estructurals», «mesures d'austeritat»... Tic-tac, tic-tac...
En primer s'ensenyava que mentir era una cosa lletja: «Mentida pura, pecat etern: qui diu mentides se'n va a l'infern». Però la mentida, quan hom té mala memòria, és una catàstrofe. El recurs a l'arxiu d'imatge i so, com fa el Wyoming a «El Intermedio» de La Sexta, pot ser letal per desemmascarar mentiders. I n'hi ha tants, des de la cúpula de la presidència del govern fins al petit regidor de poble més pillastre! No s'entén que tot un president d'un país realment democràtic no hagi plegat del càrrec després de tanta mentida. A no ser... Que la gent tengui memòria de peix (metàfora de la insuportable lleugeresa de l'ésser); o bé que -i aquí és on rau el pot de sucre- el discurs polític s'hagi de considerar més enllà de dicotomies com veritat/mentida i honestedat /manipulació.
El discurs polític palesa la condició performativa del llenguatge; l'eficàcia de tot discurs es constata en la capacitat de crear realitats dins les quals els subjectes es vegin interpel·lats, se'ls cridi l'atenció i se'ls facilitin respostes (ni que siguin falses) per dissuadir i convèncer. Montoro anima Podemos a seguir el camí de Monedero amb els seus embolics comptables mentre ell no explica per què Espanya recapta menys imposts que Grècia, paradigma de la disfunció administrativa, malgrat que aquí tenim uns tipus impositius (en IRPF, IVA i Societats) part damunt de la mitjana europea. I tanmateix, la recaptació en percentatge sobre el PIB és sensiblement baixa, al nivells de Polònia, Irlanda, Romania, Eslovènia, Bulgària... Per què, idò, Espanya no ha de ser com Dinamarca, Itàlia, França o Bèlgica en eficiència fiscal? Diuen que les estadístiques solen ser mentideres: pot ser que el PIB espanyol estigui inflat en un 25% per no evidenciar la situació real de l'economia espanyola. Tal volta per no mentir el ministre Montoro calla; però aquest silenci, enmig de l'enrenou dels missatges maquillats del poder, és una altra mentida grossa.
