Proverbi amerindi: "Ser dependent vol dir ser pobre, ser independent significa acceptar no enriquir-se». No sé si la parèmia reflecteix la realitat; de vegades, les dites populars transporten tones d'ideologia odiosa. Mirem, si més no, les misògines. «L'amor de la joveneta,/ la comparen a un meló:/ defora sa cara alegre / i dedins sa traïció». N'hi ha de més bèsties. En castellà: «La mujer y la sartén en la cocina está bien»... Ideologia masclista de dominació.
La dependència és sinònim de pobresa? Sí, però acceptar que tots som dependents, de qualque manera, pot ser un principi recomanable. Viatjam per l'espai en una mateixa nau i, per tant, qui perjudica el planeta acabarà fent inviable el viatge mateix. No tothom ho considera així. L'egoisme fa estralls i els més poderosos, aquestes elits tan minoritàries, tenen la capacitat d'empobrir-nos a tots i malmetre la convivència. L'enriquiment material com a objectiu suprem, tan proclamat en èpoques de vaques grasses, és d'una pobresa (mental) supina.
Parlem de l'informe «L'estat de la pobresa. Seguiment de l'indicador de la pobresa i exclusió social a Espanya», que elabora la xarxa europea contra la pobresa. Desmentint la propaganda oficial del Govern, les dades són molt lletges i no milloren les comparatives (2009-2013) sinó que les empitjoren. Per a les illes Balears, només superades en dades dolentes per les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, el retrat resulta esquizofrènic. En la nostra aportació al PIB espanyol som motors de la creació de riquesa i, en canvi, generam (?) major pobresa interna. Una de cada deu persones a les Balears està condemnada a malviure en carència material severa. Uep, no anam bé! Aquí què passa?
Les causes són múltiples, però una és la mala distribució dels recursos propis. No obstant l'evidència, gairebé d'explotació colonial, el silenci global davant aquesta injustícia és clamorós i troba barra de cap en els poders fàctics del món econòmic illenc i amb la inoperància més absoluta dels polítics que han governat i governen. Ah, i també en una societat que no es mereix dir-se ciutadania perquè viu a la inòpia. La dependència, idò, és real; la pobresa, també.
Democràcia, llibertat, sobirania? Sí, per tal que puguem escollir les nostres pròpies dependències. Els qui ens imposen les solidaritats, que només a ells beneficien, són els cacics, la casta i, amb una expressió més eufemística, les elits extractives.
