Hem escoltat diferents testimonis, entre ells, una persona que fa molts anys va pagar per condicionar la zona on viu, una mena d'impost que es presentava als veïns implicats. Ara, posa el crit en el cel perquè –des de llavors- no s'han asfaltat els carrers de la seva barriada. Hi ha clots que sobreviuen tot un mandat, que desperten una mena d'entusiasme per posar-se el mono de feina i començar a arreglar voreres i tapar amb formigó. Són forats en carrers malmesos, manca de vista o passivitat pública.
Passen quatre anys i els equips avaluen els resultats en base al número d'inversions realitzades, que consideren creatives, dinamització comercial, turisme i restauració. La ciutadania no qüestiona que els ajuntaments van fent. Les llums dels fanals s'encenen (ja no totes), les oficines gestionen (només pel matí), la borsa de fems es recull (menys els dissabtes), es fan un parell d'obres grans i sempre s'inaugura qualque parc infantil. Dia a dia i any rere any, però tot segueix igual. S'omplen d'accions arbitràries o que no responen a les necessitats reals de la ciutadania.
Pel que fa a l'asfaltat dels carrers, estem atrapats en el temps. Com en la famosa pel·lícula protagonitzada per Bill Murray, que descriu la vida d'un meteoròleg que viu una situació estranya. Es desperta en el mateix dia, de manera que es tornen a reproduir els mateixos fets que van succeir el dia anterior. I així, successivament. Amb els clots, passa el mateix.
