Em fa ganes respondre a la petició que ahir va fer el president del Consell d'animar la gent a implicar-se en el projecte de declarar la cultura talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat. Ha centrat el seu discurs institucional de Sant Antoni en aquest objectiu, en lloc de repetir la històrica reivindicació de major protagonisme del Consell com institució d'autogovern. Si no hi ha res de nou, no fa falta repetir-ho tant.
La riquesa arqueològica de l'època talaiòtica té el valor d'un tresor únic, un patrimoni excepcional i no crec que hi hagi massa dubtes que es mereix la declaració de la Unesco. És a dir, els avantpassats van fer una bona feina i ara ens toca a nosaltres.
Hi poden haver dues coses que ajuden a potenciar aquest projecte, a fer-lo útil per a la nostra cultura i economia. Una és la participació i la implicació del conjunt de la societat. Ens hem de creure la importància del projecte i actuar en conseqüència. Anar a visitar els monuments -ara que hi ha més oportunitats- és una primera passa. Tenir iniciatives per donar-li més presència també és necessari. No és un projecte de l'administració, sinó de la societat.
Per altra banda, és més important la qualitat que la quantitat. No basta comptar els 1.570 béns catalogats, sinó que s'ha d'invertir en la seva conservació, en les condicions d'accés i de visita i en què siguin un atractiu turístic. No tot ha de ser promoció, ni publicitat de la candidatura, sinó que convenen propostes imaginatives per millorar les condicions dels poblats i jaciments que formen part de la llista.
Fins que no hi hagi coes de gent a les taquilles del Museu de Menorca, cosa que no ha passat mai fins ara, ni de turistes ni de menorquins, la proposta de Patrimoni de la Humanitat no arribarà més lluny que la de Reserva de la Biosfera. I l'hauria de superar en expectatives.
