Nadal, la crisi i la història passada

La ludopatia és una passió funesta. Que li diguin si no a Fíodor Dostoievski, que s'hi va enganxar i hi va perdre, si no els calçotets, sí que fins el rellotge. O sigui que en escriure «El jugador» sabia prou de què anava la cosa. Alexei Ivànovitx jugava a la ruleta febrilment: si hi guanyava, la febre mateixa l'aconduïa a tornar a jugar fins que ho perdia tot. L'emoció, el risc, amb la il·lusió dels doblers fàcils, expliquen la tendència dels humans a cercar en el joc el cop de sort que els solucioni els problemes. En l'arrel remota del mot loteria, hi ha la paraula germànica khlut, mot amb què tribus primitives del cor d'Europa designaven els objectes de què es valien per prendre decisions a la bona de déu, sense pensar-s'hi. En anglès antic era hlot i també els francs l'havien adoptada com a expressió de guanys ràpids, i, per extensió, d' 'herència' i 'atzar'. Els espanyols, en açò sí que van ser europeus: van importar l' invent i el 1734 el diccionari acadèmic en recollia el mot com a sinònim de rifa. Rifa és nom més nostrat en català. Així, parlam de la (rifa) Grossa, que amb afany recaptatori ha creat recentment la Generalitat. Així que com més crítica és la situació d'un país, més inverteixen els seus habitants «en fe», un recurs més tost desesperat (credo quia absurdum est) a la sort per sortir de l'enfanga sense necessitat de treballar, en el cas que hi hagués feina.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Diuen que per Nadal succeeixen coses insòlites. Si fou possible que el duríssim cor del vell gasiu del «Conte de Nadal» de Dickens esdevingués tendre com un brossat, per què no hauria de succeir que ens tocàs la grossa? Seduïts per l'escalfor dels llumets a la llar i als carrers i les cançons meloses, jugam a veure què passa, amb la norma de no fer res. Doncs, segur que perdem. Talment, l'immobilista govern espanyol, tot i que Rajoy , penjat de l'arbre com l'angelet del pessebre, anuncia als pastorets que aquest Nadal la crisi és ja «història passada». Més enllà del pleonasme (no serà la història un relat del futur!), concedim al president que la crisi hagi pogut passar; tanmateix, la seua deixa és terrible: ens ha instal·lat en la devastació social i, desnonats de tot, ens confina al desert dels drets. Mentrestant, la bolla de la sort fira amb el bombo.