Llaurar amb dues moixes coixes

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Encara que no ho solen dir, Espanya no és sobirana, si més no financerament. Per ordre dels superiors europeus, el govern de don Mariano Rajoy, aplicarà l'any que ve noves limitacions al deute. Qui deu, que pag! Ara bé, el Consell de Ministres situa el topall del dèficit públic en un 0'7% a les comunitats autònomes, les quals gestionen la majoria de serveis públics, i en un 4'2% al govern central, que ha de pagar, entre altres despeses «nacionals», l'armament comprat en temps d'Aznar i Zapatero. Açò és fer trampa. Mentre l'amo en Montoro llaurarà amb bous poderosos, els missatges territorials «autonòmics» ho hauran de fer com madona de S'Alissal i l'amo de Ses Angoixes. Les angoixes d'aplicar retallades i mantenir a la vegada els serveis socials, educació, sanitat, impuls a l'economia productiva...!

En primer, la feina de llaurar requeria no sols força sinó també destresa, com explica aquella altra cançó: «Hi ha aguantadors de mantí / que llauradors no ho són mai; / de petits ha de venir / per sebre armar bé es tornall». Així idò, el patró dels nostres pagesos no serà aquell sant madrileny que es posava a resar mentre que un àngel del cel davallava per atiar els bous i fer-li la feina. Sant Isidre era espanyol mentre que els d'ací veneraven i s'encomanaven a Sant Guillem i a Santa Escolàstica. Encara ho deuen fer, així duu el nom una important cooperativa agrícola. «Malanat de cavador /que pateix de mal d'esquena; / malanat de llaurador / que no llaura a arada plena»: el camp a Menorca té, en general, moltes tanques que són un roquissar, una coca amb ametles.