Ja ni sabria dir-te els anys que fa que m'acompanya. Ara mateix la veig, fidel i silenciosa, al seu lloc de sempre. Pel seu aspecte, com a cansat, pansit, crec que ben mereix la definitiva jubilació que tantes vegades he pensat. A l'hora de la veritat però, ja veus, sempre m'ha fet vesa. Ha sobreviscut a mil combats, a cents de viatges... cert és també que ara, vella i tronada, no és mou de la meva taula de feina. És la meva agenda de telèfons, d'adreces.
Sembla ahir el dia que vam iniciar la nostra llarga relació. Vermella. Cobertes d'una barreja de teixit i paper. Tenia un no sé que d'atractiu, de suggerent. Pàgines de blanc immaculat, creuades de fines retxes horitzontals, esperaven a ser l'arxiu dels noms, adreces i telèfons bàsics, de la meva vida. Efectivament, ha estat així.
Ara, envellida, el seu vermell ha perdut força. Els cantells un poc arrugats, deixen veure el blanc, ja més tost grogós, de les pàgines interiors. D'entrada, pens, l'hauria de sotmetre a una urgent cura d'emmagriment. Quasi no queda espai lliure, està farcida de noms i nombres escrits amb tintes de tots colors. I de correccions, supressions, afegitons... L'he emprat tant que les antigues lletres que l'alfabetitzaven o no es veuen o s'han romput.
Aquest emmagriment, crec, mentre la fullejo amb cert afecte, seria un exercici molt complicat, quasi inútil. Just a la primera pàgina: caldria eliminar, per exemple, tots aquells noms i nombres relacionats amb Aviaco. Recordes...? era com la nostra companyia aèria. Ja no en queda res. Aquesta mateixa pàgina guarda també un nom d'agradable record, Alonso de Armiño, Pepe: personatge irrepetible, treballador, divertit. I així a cada pàgina, sigui de la lletra que sigui. Ja no necessitaré, ai, el telèfon d'en Miquel Vanrell o d'en Francesc Calvet, ni els d'en Carlos Barral, Tirso Pons, Bep Jover, Javier Pradera, Paco Fàbregues, Guillem Vidal, Jorge Semprún, Horacio López , d'en Pere Prats o del Gafas... ni el de tantes persones, amics i familiars, que han moblat la meva existència i que segueixen i seguiran, per sort, a l'agenda de la memòria, aquella on no són necessàries adreces, ni telèfons.
És curiós veure com la vella agenda s'ha convertit també en dipòsit, calaix amable, d'un munt de papers i paperets. Amb lletra meva, encara entenedora, guarda les paraules d'aquella antiga cançó: amor que tens ma vida..., tantes vegades cantada a les llargues i confortables sobretaules familiars. Trobo també, per exemple, una nota que, a l'escapada, em va donar el sempre inquiet i apassionat Alfonso Carlos Comin, suggerint-me un llibre que encara no he llegit. L'entrada d'una inoblidable actuació de Vittorio Gassman a Barcelona, on hi ha anotat un telèfon que no record gens de qui. Targetes de visita. Un retall de paper amb un nom sense nombre: Helga von Tobel. Un bitllet de metro de Londres... i així a cada pàgina. Testimonis muts d'un passat quan era present.
Obrir ara una nova agenda és feina que no sé si estic dispost a iniciar. Hauria de tornar a copiar - recordar i reviure - cada nom, ara únicament el d'aquells que, afortunadament i per ara, s'han salvat del naufragi... un complicat tornar a començar.
Mira, entre la vesa i una bona dosi de melancolia, he decidit, amic meu, que la guardaré tal i com està i que, ben embolicada, me la regalaré, dient amb pomposa solemnitat, com en aquell antic programa de la tele: aquesta és la seva vida.
I sense aplaudiments, ni músiques, s'haurà acabat la història de l'agenda vermella. I un poc la meva, també.
