Existeix un jeroglífic menorquí secret que explica els horrors compartits del nostre passat històric. No és molt complicat de desxifrar i el que inquieta no és el procés de resolució sinó el resultat. Està emparentat amb el sutge del maleït infern, amb el foc de la carbonització dels volcans, amb la pesta fètida del mateix cul del diable, amb les metzines de la respiració i, sobretot, amb els mecanismes fisiològics que activen el desenvolupament letal del càncer. També amb el bou i amb la caramuixa, amb la pedra foguera o pedrenya, amb l'aire pur del qual gaudien els pulmons dels habitants de sa Sibèria, de la Mitjania i dels Endurriols; abans de l'època de la mecanització activa. Estava gravat, amb la punta esmolada d'un ganivet, a la banya d'esca que solien dur a sobre els bracers, els jornalers, els pagesos, els mariners, els pescadors, els contrabandistes i els vells fumadors de tabac de pota. La inscripció jeroglífica misteriosa de talls i punts era la següent:
IIII ····· II · III · I ·· II ··· I ·· II ·
El passat retorna. És igual que el vulguis negar. L'escriptor nord-americà William Faulkner encara és més contundent: «El passat mai no mor, ni tan sols ha passat». El passat no ha passat, però sí que ha deixat víctimes a les quals se'ls ha sostret el futur. Duguem el passat al present i parlem d'aquestes víctimes. Què significa aquesta inscripció jeroglífica? Per què van creure els diversos fumadors de tabac de pota que era crucial entretenir-se amb un ganivet i gravar-la a la banya on guardaven l'esca seca per encendre la pipa? Hi ha una història antiga que no va passar perquè el passat no passa mai, però que va deixar les inevitables víctimes, que no ho van ser perquè la història l'escriuen els vencedors i, aquests, les obliteren o, simplement, les obliden parcialment o del tot. Un vaixell a punt de naufragar. El capità ha de prendre una decisió. Trenta mariners. Mal temps. El mar és rodó. Existeix una possible solució. S'ha de llançar llast. La meitat de la tripulació ha de tirar-se a la mar. Hi ha voluntaris? És clar que no. La norma general és estimar la pròpia vida. Hi ha els suïcides. A bord no n'hi ha cap. La tripulació està dividida. La meitat és cristiana. L'altra meitat professa la religió musulmana. El capità? El capità decanta la balança. El guia la mitja lluna. Abans de tot, no obstant, és el capità de la nau. El responsable. Per tant, de la seva figura n'ha de sorgir l'estratègia. I pren una decisió equànime. Ho deixa en mans de l'atzar. Que és el més semblant de deixar-ho en mans de Déu. O açò es pensa. Mana al segon de bord que posi en renglera els mariners.
Comptats per ordre, d'un en un, els que facin nou han de ser llançats a la mar, fins a quinze. I aquí apareix el tuf del racisme. La xenofòbia. La traïció. La deslleialtat. El pes maligne de la fe cristiana. El segon de bord, a més de tallar la fusta de cirerer sap comptar. Duu una creu al voltant del coll assocat. Col·loca els trenta mariners en la disposició que marca el jeroglífic secret de la banya d'esca de manera que les retxes verticals són els cristians i els punts esgrafiats els moros. I començant per l'esquerre de qui mira, comptant de nou en nou, fa que es llancin a la mar el novè, el divuitè i el que feia vint-i-set de fila, en la primera passada; comptant sempre de nou en nou, en la segona rodada van caure el sisè, el setzè i vint-i-sisè; i seguint de nou en nou, i tirant a la mar el novè, a la sisena rodada hi hagué quinze homes a la mar, i tots quinze de la mateixa religió. La musulmana. S'ha acabat aquesta societat binària. Som líquids. Transversals. Qualcuns fins i tot tocats per l'empatia. Retirat de la mar, el segon de bord cultiva l'hort. Un cercle amb trenta garrotets clavats allà enmig recorden els quinze infidels llançats a la mar gràcies -o per culpa- de la seva astúcia cabilenca. Amb la punta de l'espardenya tira el qui fa nou i hi posa en el seu lloc una pedreta. Repeteix l'operació cabalística fins haver-ne llançat quinze. Hi posar quinze pedretes en el diminut clot. El tabac de la bossa llardosa de pell s'ha acabat i el mariner retirat té una intensa fumera. Amb la punta del ganivet, executa l'acció de rebregar les parets del fornet de la pipa per desprendre'n la llenya recremada, escurar tota la sutja acumulada en el canó, mesclar-ho tot seguit i fotre-li foc amb les espurnes del pedreny que encenen l'esca amuntegada damunt aquella barreja. D'aquesta operació sempre se n'ha dit fumar-se el tur. Segurament és per aquests records terribles del passat que, a Menorca i a Mallorca, es diu «fumar-se el turc», en comptes de tur, pels efectes devastadors associats a les dues paraules. Tur (castellà: toba, tosca...) també és un llinatge. Abunda especialment a Eivissa, on és un dels cognoms més típics.
