A finals de juliol vaig fer un petit viatge pel centre d'Europa, d'aquells organitzats per agència. En vuit dies i set nits vam visitar Praga, Budapest i Viena i fins i tot ens vam endinsar per l'actual Eslovàquia. Els desplaçaments d'anada i de tornada de Barcelona van ser en avió. La resta de quilometratge entre les diferents ciutats i països, el vam realitzar en autocar. Viatjar en grup té la seva part positiva i, moltes vegades també, els seus inconvenients o, si més no, les seves anècdotes, que solen ser de tots colors.
En aquesta ocasió, l'expedició estava formava per una vintena de persones, la major part de les quals vam compartir el vol de Barcelona a Praga. En arribar, un bon nombre d'elles van ocupar la part davantera del bus. Jo, qui seia al darrere junt amb altres catalans i amb unes noies portugueses que havien vingut via Madrid, anava sentint com els del davant s'estaven presentant els uns als altres: «nosotros somos de Albacete; nosotros de Extremadura». I així successivament. No vaig trigar massa a saber que tots ells vivien a Catalunya des de feia unes quantes dècades; a Viladecans, a Sant Boi, a Mataró.
Només rebre'ns la guia que ens acompanyava des de l'aeroport de Praga fins a l'hotel i un cop col·locats els equipatges en el maleter del vehicle, el més espavilat de tots ells va formular la primera pregunta: «¿cuánto cuesta aquí una cerveza?» Pel què sembla, aquella era la dada més important sobre la qual havíem de tenir informació. Ja a l'hotel, la senyora de Mataró (que havia convençut finalment el seu marit de fer aquell viatge, quan ell hauria preferit anar-s'en «al campo», a estar tranquil), em va venir a trobar. Deia que jo li recordava un advocat laboralista de la capital del Maresme i volia saber si era germà meu. La veritat era que havia sentit que, al taulell de recepció, jo havia dit algunes paraules en anglès i em volia proposar que ens apuntéssim a totes les excursions facultatives hagudes i per haver, «porque ella quería verlo todo, pero no sabía inglés, ni entendía de metros, ni de planos, ni de ordenadores».
Vaig arribar a la conclusió de que aquella dona havia de menester un guia o una guia, al seu costat, les 24 hores del dia. No era estrany que la senyora en qüestió no sabés anglès quan portava vivint des de feia 50 anys a Mataró i no parlava ni un borrall de català. Us he de confessar que jo tampoc no en sé d'anglès. El recordat Pacó Triay, tot i que ho va intentar, no se'n va sortir en el seu propòsit de que jo tingués un domini complet de la llengua de Shakespeare. Però entre el que vaig aprendre d'ell, i alguns altres cursos que he iniciat en altres acadèmies (no recordo, és cert, haver-ne acabat mai cap), quan vaig pel món, em puc defensar un poc. Excepte les dues vegades que vaig viatjar a Londres, perquè, quan demanava a algú com arribar a un indret determinat, la persona interpel·lada es deia «aquest sap anglès» i m'amollava un reguitzell de mots que em deixaven igual. Qui sí que va fer gala de multilingüisme va ser l'espavilat d'Albacete-Viladecans de qui us rallava a l'inici. A les cues de facturació del aeroports, tot dient «sorry, sorry!», anava passant, ell, dona i maletes, fins al davant de tot de la renglera corresponent, o de la que estigués més buida.
Bé; arribats a aquest punt, em demanareu, i amb tota la raó del món, quines impressions vaig treure jo del viatge, què em va semblar tot el que hi vaig veure. Us he de dir que, com a ciutat, Praga em va impressionar només d'arribar-hi. I molt més quan la vaig patir en un agradable passeig de sis hores a peu. «No hay otra forma de conocer Praga que patearla», ens va dir en Jan, l'excel·lent guia local. Budapest és una petita joia de l'Europa central. Li diuen «la París de l'Est». El creuer pel Danubi fou realment impressionant. I Viena (que jo ja coneixia), monumental, tota ella un palau, un museu i ara, actualment, molt més europea. Dos fets em van impressionar, perquè em van fer pensar en Menorca. En el passeig per Praga vam arribar a l'antiga ambaixada de l'orde de Malta, amb la bandera de Sant Joan encara penjada de la seva façana, com si estigués onejant al balcó de cas Caixer Casat. I la guia de Budapest ens va explicar que, en les dues guerres mundials, el seu país es va apuntar sempre al cantó dels perdedors, i va haver de cedir bona part del seu territori i un tant per cent molt important de la seva població. En els tractats de pau, Hongria va ser tractada, una i altra vegada, com a moneda de canvi...I Menorca també!
