La corrupció política no és un virus criat a un recinte estanc. Ha crescut en un entorn propici de tramposos, en un ambient en què no es veu del tot malament trucar a un amic funcionari perquè ens faci pujar a una llista (per una feina o una reparació quirúrgica) i no es considera relevant haver-se fet una habitació d'extranjis.
En aquest entorn de picaresca habitual van sorgir unes vivendes de dalt de tot on en teoria no podia haver més que una caseta per a càvecs i regadores. Al contrari que la corrupció de Matas i companyia, aquestes cases no es podien tapar amb concursos fraudulents, sinó que creixien de forma molt evident davant els ulls de veïns i mandataris de tot color.
Ara, amb aquestes infraccions més que prescrites, s'ha obert una via perquè transitin pel camí de la plena legalitat. Un cop més, arribar tard fa impossible que es prengui una decisió justa, perquè de totes les opcions que hi ha ara per afrontar el problema cap sembla bona. No fer res és arrossegar el problema, i ser tan contudent com l'impuls demana (per fer seny) no està emparat pels jutges
Als propietaris se'ls permet posar-se al dia amb la normativa passant per caixa, com va fer el Govern central amb els evasors fiscals, per cert, amb discrets resultats. La decisió és pragmàtica però, malgrat les tarifes del perdó urbanístic, també és insensible, discriminatòria i cruel amb qui va desistir del xalet a l'hortet o es va desesperar per obtenir una llicència.
La decisió fomenta cabreig i molts dubtes, sí, però no genera greuge ni efecte cridada a la il·legalitat, com es diu. Tot això ja ho va aconseguir aquella actitud continuada de deixar que les cases s'aixequessin d'estraperlo sense que ningú, cal repetir, ningú, actués. El més gran greuge, les cridades a la pilleria, es van generar i fomentar quan per manca de recursos, voluntat política i demanda social (l'element clau) no es va fer res per evitar irregularitats que es construïen davant els ulls de tothom.
