Tot, absolutament tot, s'ha sofisticat, company. Res escapa ja a les normes i dictàmens de la més estricta sofisticació. I de la tecnologia també. Ja ho deien en aquella divertida i alegre sarsuela dos simpàtics madrilenys com don Hilarión i don Sebastián: «hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad». I asseguraven encara més: «una brutalidad, una bestialidad...!».
La sofisticació, que és sinònim de refinament, d'elegància, significa també la voluntat d'adulterar o falsificar – diccionari Alcover-Moll –, de fer passar una cosa per allò que no és. Aquest darrer és el significat que m'anirà bé per contar una història. Una estafa elegant.
Fa ja un parell d'anys, crec que a inicis de l'estiu, vaig rebre un correu d'una persona per a mi desconeguda. Una amable Julieta Vanegas, començava el seu escrit en impecable anglès, amb un: «Emili, estimat en Crist...» Tot d'una, mosca darrera l'orella. En resum: la senyora Vanegas, em deia que imaginava la meva sorpresa però que volia explicar-me que era israeliana, que el seu marit James, ara difunt, havia fet feina a l'ambaixada d'Israel a Costa d'Ivori. Mort en James, havia heretat més de deu milions de dòlars. Ella no s'havia tornat a casar i no tenia fills. Ara, era ella qui estava també molt malalta i volia deixar aquesta fortuna a qualcú que fos honest i complís amb la seva voluntat d'ajudar a gent desvalguda i entitats caritatives. La bona senyora havia pensat en mi. Jo no havia de fer res més que respondre al seu escrit facilitant unes dades molt senzilles i, ella personalment, indicaria per escrit al seu banc que em fessin la transferència dels doblers. Agraint la meva futura dedicació i demanant que la recordés en les meves oracions, la senyora Vanegas, posava final al seu amable escrit. No crec que sigui necessari dir-te que la pobre dona mai va rebre la meva resposta. Som així de fred. I d'agnòstic.
Aquell devia ser el meu any de sort. Poc de temps després un altre correu d'una nova desconeguda. Aquesta vegada era d'una tal Carol Moore, responsable de recursos humans d'una gran companyia, qui m'oferia una feina molt fàcil i molt ben pagada. En un castellà prou correcte la senyora em brindava un salari de cinc mil euros inicials cada mes – incentius apart - per a una jornada de vuit hores a la setmana... i podia fer la feina sense sortir de casa. M'oferia aquesta oportunitat ja que jo tenia el títol de batxiller i sabia que era també persona de «experience exitosa probada». No, amic meu, tampoc vaig aprofitar aquesta gran ocasió. Som així de desinteressat. També és cert que l'oferta m'arribava, ai, un poc molt tard.
N'he rebut d'altres. Un tal David Mathers, em proposava administrar quinze milions de lliures; un senyor o senyora A.S. Baker, tenia quaranta dos milions de dòlars per fer activitats benèfiques; Caroline Hamson disposava de tres milions, també de dòlars; un noble francès Louis de Veillard... Inclús, fa just un mes, he rebut un missatge de la senyora Abigail Vanegas, recordant-me que la seva mare, Julieta, ja difunta, havia pensat en mi per administrar els béns del seu marit. Guard a una carpeta de l'ordinador totes aquestes propostes.
La sofisticació de la manganya: una pena. On queden, me deman, els antics i savis pillastres de sempre...? Recordes, imagin, aquells personatges típics i tòpics de la picaresca espanyola, que amb gran enginy i unes indubtables condicions com actors eren els protagonistes de totes les pilleries, estafes i trampes amb les que enganaven a incauts ciutadans. De la figura del personatge, aparentment mig sonat, amb boina calada fins a les celles que deia, mig cantant, que tenia un nombre de loteria premiat... hem passat als actuals i molt més grisos elements que, sense cap habilitat especial, ni esforç, pretenen igualment viure de la ingenuïtat i candidesa i, a vegades també, de l'insana ambició, dels altres. Aquests nous estafadors no mereixeran mai, ni una sola retxa de la millor literatura, com, per exemple, va ben guanyar-se a pols aquell extraordinari Lazarillo de Tormes.
La picaresca s'ha tornat ara asèptica, avorrida freda. En aquest sentit no hem avançat gens, al contrari. Una autèntica pena.
