TW

És quan escric que hi veig clar. J. V. Foix va voler provocar, inserit com estava en el corrent temporal del Surrealisme, i va escriure aquell vers que ha perdurat en el temps pel pur enginy domesticat i que ara ens cau de les mans per la seva històrica, histriònica i elegant ingenuïtat: «És quan somio que hi veig clar». Jo, que no tenc aquesta clarividència onírica, només hi veig clar quan escric o, fins i tot, hi puc veure amb més claredat quan estic trist: «És quan estic trist que hi veig clar». Aquests escrits que vaig publicant de manera regular des de fa més d'un any, m'ajuden a reflexionar i a veure-hi amb més claredat. Si nomenes les coses, les coses existeixen, es fan reals. Si crees connexions entre les paraules aconsegueixes una mica de llum que et permet veure-hi amb un poc més de clarividència. És quan escric que hi veig clar. Jo i tothom. Ja tenim un motiu per escriure o, dit d'una altra manera, una resposta satisfactòria que donar al periodista impertinent que t'interroga: «Per què escrius?». Escric per poder-hi veure clar. Si no escrivís seria com caminar per la vida a les fosques. Per açò, jo sempre anim la gent a escriure (o a pintar, o a esculpir, o a compondre música). No es tracta de l'obligació d'escriure una gran novel·la, un assaig extraordinari o un extens i èpic poemari com «Fulles d'herba» de Walt Whitman. Es tracta de deixar escrit el neguit, com deia Baudelaire, ajuntar paraules i observar la llum d'aquestes connexions i l'espai que il·luminen. Quan vaig començar a escriure aquests articles, em volia il·luminar Menorca. Però què és Menorca? Escrivim de les coses que desconeixem perquè les volem conèixer. Un cop conegudes, il·luminades per les paraules, tornam a escriure perquè no hem aconseguit el nostre propòsit. O no del tot. Però què és Menorca? No ho sé com no sap el forner què és exactament el pa cru que enforna. Una cosa tenim en comú el forner i l'escriptor: tots dos estimam la nostra obra. El forner, el pa. L'escriptor, el text. Res més. Escriure per il·luminar Menorca, per fer aparèixer Menorca. Però ha aparegut, Menorca? Més que un espai geogràfic, Menorca és un sentiment, és un paisatge, és una memòria, és una sensació. Il·lumines Menorca si l'estimes. Un escriptor molt estimat, un escriptor que volava, un aviador que escrivia, Antoine de Saint-Exupèry, va explicar de manera magnífica aquesta sensació: «Si vols construir un vaixell, no s'ha de començar per reclutar la tripulació, tallar fustes i posar veles, sinó que s'ha de crear en la gent l'anhel de mar». Si volem construir Menorca hem de crear l'anhel de Menorca. Si volem construir una Menorca més feliç, més rica, més culte, més socialment cohesionada, no hem de reclutar personal especialitzat, no hem de construir hotels, carreteres i infraestructures culturals, sinó que hem de crear en els menorquins l'anhel de Menorca. Si no ho fem així –i així és com ho fem-, és com sembrar arròs a la mar. Crear anhel de Menorca en la gent és el que he intentat escrivint aquests modestos articles. Sense deixar fora ni un pensament, ni una emoció, ni un sol acte protagonitzat per Menorca o per un menorquí. Aconseguir-ho? Em falta talent. Intentar-ho, si més no. Amb un esperit positiu, però sempre tenint en compte la serp del meu estimat Lafontaine. Un pastor es troba una serp gelada i quasi morta de fred enmig del camí. L'agafa i la duu a la cabana. L'atraca al foc i la serp reviscola. Quan està del tot recuperada, mossega el seu salvador. El pastor la parteix en dos amb un ganivet i la llança al foc. La moral de la història la podeu extreure vosaltres mateixos tot fent una drecera mental.

Noticias relacionadas

La paraula drecera també és una paraula màgica. D'al·lots l'empràvem molt i l'anhel de vida ens empenyia a dibuixar-ne en tots els camins. No l'havíem treta ni del cinema ni de la televisió. Els actors de llavors només xerraven en una llengua que ens semblava estrangera i feien servir la seva versió castellana: atajo. A diferència de moltes altres, aquesta paraula castellana no va triomfar. Fèiem una drecera quan narràvem les històries dels nostres jocs i agafàvem una drecera quan trescàvem per la marina o pel camp. Avui en dia, quan camines fins una platja, et trobes infinitat de dreceres traçades per l'ànsia o l'anhel humà d'arribar a la mar. A vegades les agafes i, a vegades, no. En més d'una ocasió, no és convenient agafar una drecera. En molts de casos és millor seguir tots els passos si vols crear anhel de mar. Drecera, escrit també antigament dressera, significa «línia recta cap a un objecte, camí més curt que el principal per arribar a un lloc (castellà atajo o trocha) o mitjà o manera per a fer o aconseguir més aviat una cosa». Hi ha un refrany popular que diu: «Tot camí és drecera per al qui sap de caminar". Derivat de dreçar.