Joan Pons Pons22/06/14 0:00
TW

El segon millor escriptor turc viu -el primer és, al meu modest i particular parer, Yasar Kemal-, el Premi Nobel de Literatura de l'any 2006 Orhan Pamuk, en una entrevista concedida recentment al diari «El País», considera que «l'art de la novel·la es basa, abans de tot, en la qualitat humana de la compassió». En la ràbia, també, rebla davant la insistència del periodista, però «la compassió és més útil per a la literatura, perquè t'identifica amb el dolor dels altres». Encara que no sigui un narrador que m'entusiasmi, em sent totalment agermanat amb aquesta afirmació que ajunta una qualitat humana i una propietat literària. De fet, un personatge de «La casa de gel», Eulàlia, reacciona amb una correspondència similar quan és interpel·lada per Simó Vallès: «M'estimes ara amb passió?» «No, Simó. Ara t'estim amb compassió». Eulàlia encara no està enamorada, però ha començat a identificar-se amb el dolor de Simó, el primer pas, i de recorregut inevitable, abans d'assolir l'estació desitjada per tots dos de l'enamorament. La compassió. I la ràbia, també. L'altra cara de la moneda. La pensadora Hannah Arendt, a l'assaig «Sobre la violència», publicat a Alianza Editorial, continua il·luminant aquesta dualitat que completa la totalitat emocional humana: «La ràbia només brota allà on hi ha raons que ens fan sospitar que podrien modificar-se aquestes condicions i no es modifiquen. Només reaccionem amb ràbia quan és ofès el nostre sentit de la justícia i aquesta reacció no reflecteix necessàriament en absolut una ofensa personal, tal com adverteix la història de les revolucions, a les quals invariablement es van veure arrossegats membres de les classes altes que encapçalaren les rebel·lions dels vexats i els oprimits». I si és així en la literatura, també ho és en la vida real perquè la ficció només és un mirall que reflecteix la realitat encara que sigui de forma distorsionada.

Noticias relacionadas

Cernedor (490)

Más noticias relacionadas

Agafem un exemple extret de la realitat més punyent i contemporània. Un home fa una vaga de fam i llança un missatge al món que l'envolta: està disposat a malmetre la seva salut, fins i tot a morir, per tal de denunciar una situació que considera injusta i modificable. Continuant amb el raonament de la filòsofa Hannah Arendt, davant un home que fa una vaga de fam només hi ha dues reaccions humanes possibles: la compassió i la ràbia. Totes les altres no són humanes. De fet, resulten inhumanes. Aquest artista de la fam té un nom: Jaume Sastre, un mestre de Llucmajor que ha deixat de menjar durant quaranta dies amb l'objectiu d'aconseguir que el Govern de José Ramón Bauzá acceptés de dialogar amb la comunitat educativa, que es troba en peu de guerra des del principi de curs pel polèmic decret de trilingüisme que margina el català a les aules de les escoles i instituts de les Illes Balears. Davant aquest oferiment al diàleg i a l'entesa, el Govern balear ha reaccionat amb una feredat gèlida, vampiresca, quasi homicida. Què produeix aquesta indiferència totalment mancada d'humanitat? La ràbia? La compassió? No. L'absència de ràbia. L'absència de compassió. Terrible. Perquè, si aquesta nova raça de polítics populars està disposada a deixar morir una persona que només defensa una causa que considera injusta; què no han de fer amb una llengua i una cultura a les quals consideren inferiors, indignes i impulsades a extingir-se? Durant una visita a Alemanya, trencant l'exili als Estats Units, Hannah Arendt es va demanar: «Què queda? Queda la llengua materna (...) Hi ha una diferència enorme entre la llengua materna i una altra llengua (...) No hi ha cap substitut per a la llengua materna (...) La productivitat que tens en la llengua pròpia ha quedat tallada en el moment d'oblidar aquesta llengua». A la gravetat d'extirpar als balears l'ànima de la llengua materna original i, consegüentment el cor de la seva cultura, hi ha que afegir-hi encara la productivitat. El resultat final és l'extermini absolut, una absurda i embogida solució final etnogràfica. En aquest context bel·licista -hem de recordar que el president de les Illes Balears és descendent de militars-, l'exemple de Jaume Sastre ha estat l'esclat de llum d'una espelma que ha il·luminat el paisatge una nit amb el cel nuvolat i que conservarem per sempre en la memòria. Si ho fem així, el seu sacrifici haurà tingut sentit. Per acabar, vull destacar la valentia i la categoria moral demostrada per Joan Huguet i Cristòfol Soler, els dos polítics del PP que el van visitar. Els dos polítics populars històrics han enviat també una imatge clarificadora d'esperança. El monstre no és el Partit Popular de les Illes Balears. Els ullals de la bèstia se'ls posen els qui ostenten tirànicament el poder. Compassió. Sentiment de dolor pel sofriment o la desgràcia dels altres.