Ciderer

Des que a principis de maig van sortir les primeres cideres, el tord negre ha vingut cada dia al pati de ca nostra a veure el ciderer. Amb una arrogància sense malícia, ha comprovat, matí i capvespre, l'estat de maduració dels fruits com si fos un agricultor que davalla a sortida i posta de sol, al barranc o a l'hort, a controlar els arbres fruiters. Mentre les cideres eren verdes o, fins i tot, quan el ciderer estava florit, m'he mirat amb simpatia des de la cadira de l'ordinador l'ocell negre amb el bec d'or brunyit com una espurna escairada de sol. A mesura que les cideres maduraven he començat a veure el tord negre com un rival, o com un lladre descarat, mes que com un diligent i estirat conreador. Però, de qui és en realitat el ciderer del pati? Atahualpa Yupanqui cantava una cançó preciosa titulada Canción de los horneros. Els horneros, Furnaris rufus, són uns ocells de la mida de la merla o del tord negre que són endèmics de la part sud-oriental del continent americà i que, a Argentina, són considerats l'ocell nacional: «En la cumbrera de mi rancho / anidaron dos horneros, / y yo parezo un extraño / y el rancho parece de ellos». Així em sent jo davant la presència casolana del lladre de cideres: acompanyat i en una relació natural d'inferioritat: «Ni se asustan cuando paso, / como si yo fuera un perro, / que no muerdo ni hago daño / y me dejan que ande suelto». Aquests darrers versos són una versió, en especial el tercer, del menorquí Joan Manuel Serrat, que també ha cantat la cançó. És així. Els ocells salvatges no entenen de propietat i, com apunta la corranda, no tenen por dels cans que no disposen de la facultat de volar. El nostre canet surt esperitat al pati quan sent renou de batre d'ales. L'estratègia del tord es quedar-se aturat. El canet és incapaç de veure'l amagat entre les branques verdes del ciderer. El ca s'ha endut la falsa impressió que el tord és una branca negra amb una tendra fulla groga que està brotant. Amb la immobilitat aconsegueix la invisibilitat i també desconcertar el petit animal pelut. Ja som amics. Tots tres. El ca, el tord i jo. El tord negre m'ha ajudat a mantenir el cicle. A vegades ens imposem reptes absurds que ens donen la il·lusió de contribuir al manteniment de l'ordre del món. Un home compta les passes que fa cada dia. Un artista recull les ungles que es talla dels dits dels peus i de la mà i les va guardant dins dos pots de vidre com si fossin delicades llunes de cristall. Ho he vist. M'ho han contat.