Bramar

Bukowski va plorar quan Judy Garland va cantar a la Filharmònica de Nova York, Bukowski va plorar quan Shirley Temple va cantar Tinc Cràquers Animals a la Meva Sopa....»; Pons va plorar quan l'Atlètic de Madrid va perdre a l'últim minut la final de la Copa d'Europa l'any 1974. La primera part, escrita entre cometes, és del conte («Vaig matar un home a Reno» del volum de relats breus «Contes de la bogeria quotidiana») de l'escriptor nord-americà del realisme brut, nascut a Andernach, Alemanya, Charles Bukowski. La segona, sense cometes, és autobiogràfica i, per açò, és més o menys real amb els límits que imposa la memòria. L'enunciat, no obstant, hauria d'haver estat una mica més llarg: «Pons va plorar la nit del quinze de maig de 1974 quan un jugador de nom impronunciable, Schwarzenberg, va marcar d'un xut des de defora de l'àrea i va neutralitzar el gol de falta de Luis Aragonés aconseguit uns minuts abans». Com que llavors no existien les emocionants tandes de penals, es va jugar un tercer partit de desempat uns dies després que guanyaria per golejada, quatre a zero, l'equip capitanejat per Franz Beckenbauer. Pons va plorar i no va ser l'únic que va plorar. Per aquella època, Pons tenia tretze anys i estudiava a Calós i dormia d'intern al Seminari conciliar de Ciutadella. Què hi feia, allà, entre seminaristes i capellans? És una altra història. Biel, el porter des Seminari, va plorar quan l'àrbitre del primer partir va xiular el final. Havia nascut un diable de les consonants, un fantasma. També una èpica del perdedor que, amb la renúncia del campió d'Europa i el títol de la copa Intercontinental -l'actual mundial de clubs-, no s'aconseguiria mitigar i s'arrossegaria durant molts d'anys. Gárate reté la pilota per perdre temps al banderí de córner. I aquí m'aturaré amb el jugador amb la citació d'una frase de Clarice Lispector: «No puc escriure mentre estic ansiosa o espero solucions, perquè en tals períodes de temps faig tot el possible perquè les hores passin; i escriure és prolongar el temps, és dividir-lo en partícules de segons, donant a cadascuna d'elles una vida insubstituïble». Però no va aconseguir que el temps passés amb més rapidesa i va succeir el drama: el davanter centre elegant va perdre la pilota, l'equip bàvar es va estirar en una contra i el futbolista de les consonants germàniques va xutar des de fora de l'àrea amb les conseqüències funestes que coneix quasi tothom. Reina, el porter matalasser, no va poder fer res i es va haver de celebrar un segon partit dos dies després. A la vida tens una oportunitat i, de no aprofitar-la, no la tornaràs a tenir fins a quaranta anys després. Açò va ser ahir. Ahir, l'Atlètic va tenir una segona oportunitat per a reconciliar-se amb el temps. Ahir, però, jo anava amb el Real Madrid.