Sepultada pel debat parlamentari i per les reaccions sorgides arran de la votació de la proposta presentada per la delegació del Parlament català al Congrés dels Diputats per demanar la transferència per celebrar una consulta, una notícia del mateix dia d'una gran calada simbòlica va passar totalment desapercebuda. Segons un informe de la Plataforma per la Llengua «el català avança arreu menys al món editorial i la justícia». El mateix informe, presentat a principis d'abril, també alerta que «allà on intervé l'Estat, el català recula». El que em sembla destacable d'aquesta notícia no és el nul avanç de la justícia, ancorada com està encara en el llac d'aigües estancades i tenebroses del franquisme com demostren de forma palesa i inqüestionable sentències recents. El que em sembla remarcable, pel seu dramatisme, és el nul avanç del català en el món editorial espanyol. La literatura és la veu creativa del poble i, discriminant la llengua en la qual s'expressa, se silencia la veu d'aquest poble.
És molt simple. L'Estat espanyol ha creat un sistema maliciós que ofega de manera dissimulada la literatura escrita en llengua catalana, gallega i basca. Per començar, subvenciona les editorials i els mitjans de comunicació que publiquen en llengua castellana i deixa al lliure mercat les editorials que publiquen en la resta. Aquestes editorials en castellà subvencionades se senten en deute amb l'administració central i, com a contrapartida, dificulten la traducció d'obres en català al castellà basant-se en criteris polítics en tost de fer-ho per criteris purament literaris. El mateix passa amb els mitjans de comunicació subvencionats que promocionen els autors que escriuen en castellà i censuren els escriptors bascos, gallecs i catalans. D'aquesta manera perversa, uns i altres, obturen un canal que hauria d'estar obert i desbrossat. L'escriptor gallec, basc o català que escriu en una de les llengües cooficials del seu Estat -cooficialitat recollida a l'article 3 apartat 2 de la Constitució Espanyola: «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts», i recolzada a l'apartat 3 del mateix article: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció»-, en un país normal que es cregués les paraules escrites al seu llibre més venerat, veuria facilitat, i no dificultat, el seu accés al mercat internacional. D'aquesta manera es produeix una patètica paradoxa. Per una banda s'imposa una sola llengua com a llengua oficial i, per l'altra, s'impedeix que aquesta única llengua oficial sigui el canal natural per a la resta de llengües cooficials. Si no volies brou, dues escudelles. Aquesta grotesca paradoxa té ramificacions com una hidra de dos caps. Per exemple, un escriptor que escriu en català, gallec o basc està exclòs de ser seleccionat i, per tant, de guanyar el Premi de Literatura en Llengua Castellana Miguel de Cervantes, concedit anualment pel Ministeri de Cultura d'Espanya a proposta de les Acadèmies de la Llengua dels països de parla hispana. En canvi, un escriptor de nacionalitat argentina, cubana o mexicana que escriu en castellà si que el pot guanyar. O sigui, molts escriptors espanyols no el poden guanyar i, en canvi, molts escriptors estrangers el poden guanyar. Aquesta situació és d'una inconstitucionalitat tan meridiana que fa feredat. Espanya no es creu la seva pròpia Constitució. Com tampoc es creu l'escut de la seva bandera i tampoc no es creuria la lletra de l'himne nacional si l'himne nacional espanyol tingués lletra. Aliena a aquesta corrua d'obstacles per al seu desenvolupament normal, la literatura catalana avança i gaudeix d'una salut espectacular. És com el cava. Es fa un boicot espanyol a l'escumós i els productors de cava catalans augmenten de forma espectacular les exportacions. És el camí que ha seguit la literatura catalana. Davant la censura i el boicot interior, la literatura catalana ha fet el seu propi camí a l'exterior on continuen amb un ritme frenètic les traduccions de les seves obres amb gran èxit de crítiques i de públic.
Per açò, estimats lectors, crec que el dia de Sant Jordi, no era per fixar-se en la llengua en què estan escrits els llibres. I aquí van els que jo haguera recomanat per a aquest dia del llibre: novel·la, «Hospital Cínico» de Diego Prado; assaig, «Cartes a Josep Pla des de Menorca» de Miquel Àngel Maria i, en narrativa internacional, «L'home que perseguia el temps» de Diane Setterfield.
Cucut. Ocell de la família dels cucúlids, espècie Cuculus canorus.
