Ser honest costa cada vegada més. Quan un manetes ens proposa pagar sense IVA, cada vegada és més complicat dir que no, que el nostre deure és fer que aquest impost arribi als subordinats de Montoro. El risc que corre l'individu 'cent per cent complidor' de passar per imbècil és cada vegada més gran. La corrupció política és la més gran i nociva (pel que té de mal exemple) representació pública d'un comportament social estès, la picaresca.
Intentar treure uns diners de més a l'assegurança és un delicte si es fa com a manera de viure, i la Policia ja fa aquí la seva feina. Ho hem vist aquesta setmana. Però segur que no són pocs els que han colat una factureta inapropiada per poder canviar d'ordinador. El més bo de tot, és que quan algú ho fa es justifica a ell mateix argumentant-se que l'asseguradora tampoc és neta, que ja posa prou problemes i cobra primes prou altes.
Quan el banc ens ofereix un producte d'estalvi, mirem el full per davant i darrere, fins i tot els mil·limétrics cantells, per veure si hi ha alguna cosa amagada que no expliquen. Els bancs no inspiren confiança, després d'haver amagat darrera swaps i preferents autèntics maldecaps per a persones confiades. A Espanya hi havia un important atur quan la màquina de fer diners anava a mil. S'ha creat un petit exèrcit d'especialistes en treure suc de tots els ajuts públics existents mentre canvien el seu smartphone cada trimestre. Petites i mitjanes obres a la llar es fan sense llicència ni sentiment de culpa. Els empresaris han utilitzat la reforma laboral per talar on només calia podar. I les baixes laborals de sobreactuació del mal de coll s'han extingit, justament ara.
Aquest espai és massa curt per explicar tot el que fa cada vegada més complicat ser honest. Però malgrat tot això, jo ho som al cent per cent, que quedi clar. Com ho és tothom a qui vostè ho pregunti. Només faltaria. Clar.
