Per als qui pensen que és la gestió i no les idees allò que mou el món, la progressió del vot del Front National, extrema dreta francesa, no els duu res de nou. El descrèdit dels partits del sistema, tocats de tanta corrupció com d'ineficàcia general, alimenta l'abstencionisme i ajuda a desdemonitzar l'opció extremista dretana, que ha posat el peu a la porta per evitar que, altra vegada, un front republicà (UMP i PSF) la hi tanqui pels morros. A Perpinyà no ho han aconseguit.
Però la dreta extrema fa més. L'espanyola, situada dins un partit d'ample espectre, el PP, exerceix una hegemonia cultural que abasta des de les esferes locals fins a les nacionals hispàniques; atia les pors de la societat; tanca fronteres contra l'Europa de la mundialització i els drets humans; rebutja l'Altre, definit pel qui no accepta combregar amb les rodes de molí del seu nacionalisme; estigmatitza els sectors dinàmics que l'incomoden: docents i intel·lectuals crítics (titllats de «traïdors catalanistes»), diverses plataformes de mobilització social, etc. Són experts populistes contra «les élites» que, diuen, «no deixen fer res».
Combatre aquesta demagògia suposa radicalitat democràtica, projectes alternatius elaborats colze a colze amb la gent, equips coherents i pedagogia aferrada al territori. És vital, és urgent.
