Xixina

Dos-cents docents decents van avançar per la Vall de la Roca Negra en direcció a Magon. Arboraven l'estendard verd de la casa de la Dignitat i es dirigien resoluts a lluitar contra l'exèrcit poderós de la casa de la Prepotència i de la Barbàrie que volia imposar decrets que atemptaven contra la ciència, el sentit comú i la convivència. Van marxar amb les mans despullades i el valor, els interessos generals i la solidaritat com a úniques, invencibles i poderoses armes. Van perdre, o van guanyar; havien guanyat des del moment que van decidir emprendre la feliç i tortuosa marxa. Fet el recompte de les baixes, enretirats els ferits i els morts i netejat el camp de batalla de la sang dels caiguts, van aconseguir el respecte unànime, l'admiració, la consideració i l'agraïment de les persones que, de manera altruista, defensaven: al·lots i al·lotes que els secundaren; pares i mares d'aquests alumnes que la casa de l'estendard negre pretenia sostreure dels drets fonamentals de la llengua comuna, l'educació basada en el respecte i en la veritat humana que agermana; periodistes, escriptors, lampistes, mestres d'obres, advocats, sacerdots, esportistes, sabaters, pensionistes, jubilats, pagesos, pescadors, polítics i la resta de gremis i confraries del regne que conformen, i que conformaven, la societat pacífica i ben avinguda a la qual la casa de l'estendard negre de l'ocellot volia dividir i enfrontar. Doblers perduts pel camí, hores d'insomni i plors convertits en els productes espirituals especiats amb el coratge i l'amor propi que haurien pogut inspirar un poema èpic, una saga escandinava, una balada que recordés l'heroïcitat dels dos-cents a la manera de les pel·lícules de pèplums recents o del «Poema del vell mariner» de l'ancià i venerable Samuel T. Coleridge: «Quines males mirades em donaven / joves i vells! Oh dia maleït! / En comptes d'una creu, aquell albatros / em penjaren al pit». Encara que els elements de l'èpica hi siguin presents -hi ha els traïdors, els indecisos, els renegats, els herois, els màrtirs, els perseguits i la gent pèrfida de tota mena que escup el propi llinatge, que trepitja les fredes làpides de marbre amb les botes italianes enfarinades amb la pols dels palaus estrangers o que forada amb les sabates de taló d'agulla la terra magra que cobreix les tombes dels avantpassats-, jo no som poeta i no estic dotat per a la balada, el poema o la saga i m'he de conformar amb un article dominical escrit en prosa i amarat de la profunda admiració cap als dos-cents docents decents -o més- des de la volguda cacofonia i des de la profunditat de l'abstracció i de l'analogia ja que «el món espiritual s'inclina a la compassió i a l'amor, i els qui violen aquests sentiments sofreixen l'enduriment de cor com a càstig. No poden resar, no poden posseir bon seny, no poden beneir els éssers vius de la terra, del mar i de l'aire». Petit consol el de Brooke, però suficient. Encara que els facin xixines, encara que siguin escarnits i els seus sous esquilats, sempre seran recordats al llarg dels dies com ho són en l'actualitat els herois grecs antics a les pel·lícules perquè els dos-cents -o més- docents decents s'han convertit en una exemple per a les generacions joves a les quals alliçonen amb fets, a més de paraules.