I lloros, i també els periquitos i, diuen que els corbs, arriben a rallar, això sí, sense saber mai el que diuen. No importa. Cap problema. El seu exercici vocal és una pura reacció instintiva. Cap connexió entre el seu cervellet i els renous que emeten. T'explic això, amic meu, perquè no per ben sabut recordaré el que ja quasi tothom sap o imagina: aquests vistosos pardals — encara que el corb vesteixi de dol — ens recorden alguns dels nostres polítics. Aquests personatges (no les aus...) són com una maledicció bíblica, un endemisme que no sembla tenir remei.
Ja ha passat una nova edició de FITUR: la gran fira del turisme espanyol. La gran fira que no serveix per a boni res. D'entrada, les dates d'aquesta trobada professional i promocional no són, al manco per a les nostres Illes, les millors. Cap ciutadà espanyol pensa encara, a finals de gener, en les vacances d'estiu. Ni tan sols en les de Setmana Santa. Però això ja fa anys que no importa gens: s'anava i se va a Madrid, com els musulmans a La Meca: quan toca. Els qui van a La Meca compleixen, com a mínim, amb un precepte religiós. Noltros, ni això.
D'aquella trobada inicial del anys vuitanta, s'ha passat amb la complicitat de totes les autoritats turístiques del país i també amb la de certs empresaris, a una gegantina i absurda exhibició que costa milions d'euros. Un gran circ de colors i músiques que dura mitja setmana. Mai s'ha tingut en compte la seva possible rendibilitat, ni tan sols la seva real utilitat. FITUR, de la que cents de mils dels propis madrilenys, no en tenen més notícia que les que dóna la tele, és pura i gratuïta exhibició: fulletons de bon paper, banderes, banderetes, regalets, folklores — tenen sempre molt d'èxit els culs que mostren les ballarines dels estands del Brasil o de Cuba-, artesanies variades, vestits regionals, enormes fotografies de paisatges idíl·lics i... sobre tot, una extraordinària desfilada de polítics, de tots els colors i de tota l'escala administrativa del país. Si un dia — els déus ens guardin... — es produís un terratrèmol a FITUR, s'haurien de convocar d'immediat eleccions generals, autonòmiques, municipals...: el país quedaria orfe d'autoritats. Una pena.
Un oceà de variades autoritats viatgen, com te deia, a Madrid amb un únic i possiblement entenedor objectiu: que la premsa del seu poble ralli d'elles i de la seva gran feina en favor de la promoció del seu territori. I ho fan, ja ho crec que ho fan, i tots a l'hora. Com a una immensa gàbia de lloros tots rallen al mateix temps per a les seves televisions i diaris i tots diuen que les expectatives són bones i, en tot cas, millors que les de l'any passat.
Sense remei seguim escoltant que xerren de turistes arribats, ben igual que en temps d'en Fraga Iribarne. Sembla que encara el més important és pujar un percentatge que permeti dir que tot ha anat bé, encara que els que vinguin ho facin a preu de patató. Encorbatats, pentinades, elegants, presidents i presidentes, consellers i conselleres, rodejats de legions de directors generals i assessors, ells i elles, estrenyen mans, fan declaracions i se fan fotos, moltes fotos — la més cercada és una amb el Príncep i donya Leti...-, per mostrar als seus conciutadans la utilitat i l'èxit del seu viatge. Mentre molts empresaris, amagats darrere aquest espectacular decorat, capegen i fan la seva feina: la bona, la que pot donar fruit.
No crec, amic meu, que arribin mai a ser conscients del llenguatge i , sobretot dels conceptes vells i esgotats, obsolets i ja avorrits, que empren sense aturar: turisme de qualitat, rompre l'estacionalitat, turisme sostenible, mercats emergents... Però, ells i elles, estan contents, satisfets amb la feina feta. Aniran a sopar a un bon restaurant o inclús, aprofitaran les rebaixes del Corte Inglés. S'ho mereixen.
De tornada a casa, acabada ja la fira, esperaran com sempre, amb els dits creuats, que diuen que porta sort, a que just arribi la primavera ells, els esperats turistes arribin puntuals com les oronelles i que, amb la seva vinguda, la nostra economia surti del son del llarg hivern.
