El retorn al crèdit empresarial: Quan i com

DIT AIXÒ, és ben segur però que l'economia no tirarà endavant sense una recuperació del crèdit. D'aquí el dilema: el necessitem però en clau interna no ens el podem permetre. D'on ha de sortir doncs aquesta liquiditat que ofega a moltes empreses avui? De fora, sota dues formes: inversió forana i diner para-públic europeu. De la primera via forana poden pensar-se modalitats tals com (i) entrada a l'accionariat de los nostres empreses de capital estranger: Una idea que xoca però amb molta empresa familiar reticent a perdre la propietat, sobre tot si això implica perdre el control; i sense guanyar control, quin capital pot acréixer a aquestes empreses?; (ii) de mercats diferents dels bancaris, ja que hom no es pot fiar d'aquests mercats (ja es sap, disposats a deixar el paraigües només el dia que no plou) i més encara quan el major risc que pot suposar per les entitats trobarà un supervisor que certament obligarà a provisionar-lo; (iii) del mercat alternatiu borsari o mercat de valors per pimes i altres formes de generació de fons: aquests però estan poc desenvolupats encara avui al país i no generen confiança entre les parts; (iv) d'una cartera d'encàrrecs en ferm, de demanda interna solvent, o de comandes d'exportació concretes per als quals les entitats puguin intermediar crèdit oficial. Moltes formes doncs, però avui totes elles prou elusives. En qualsevol cas, l'entrada de capital de fora és una opció real especialment per una Comunitat que tingui un bon capital humà, actius empresarials que havent patit els efectes de la borbolla desinflada son avui prou barats i uns costos laborals unitaris, envers la productivitat que generin, adequats. El model xinès, diuen alguns; certament, però és una via possible. L'altra via forana només pot venir del crèdit públic europeu: (i) d'una actuació del BCE que permeti col.lateralitzar sense excessius hair cuts aquells actius empresarials que son crèdits PIMEs, tot i la seva relativa menor solvència; (ii) del rearmament d'un nounat crèdit oficial que emeti deute -amb el suport directe o indirecte del Banc Europeu de Inversions- sense spreads sobirans elevats i que així es pugui permetre assumir més risc; (iii) d'unes transferències del Banc Central Europeu condicionades al préstec (funding for lending) amb avaluació no estrictament de mercat de les primes de risc dels creditats; (iv) una pluja de diners del Banc Europeu de Inversions que focalitzant infraestructura irradií sobre el territori demanda solvent i discrimini positivament a l'empresa local, reduint les propensions marginals a importar que solen condicionar altrament l'efectivitat dels mutiplicadors sobre els territoris.

EN DEFINITIVA: els fonaments de l'economia espanyola no son sòlids. Son més aviat un llast per a la recuperació d'una economia oberta: amb un deute públic que continua creixent, amb uns costos del servei de deute que augmenten, tot i la baixada relativa del tipus de interès ja que s'aplica a un estoc més gran, i absent encara un sector públic capaç de generar superàvit primari. Una economia amb un 25% d'aturats, un PIB que en el millor dels casos pot créixer un 1% -sobre la base del supòsit de tornar a créixer en exportació amb xifres record com les actuals. Puc entendre que el Govern espanyol combati aquests fets objectius venent optimisme per a veure si anima l'animal spirit de l'economia reneix. I tant de bo que ho aconsegueixi. Però en aquest interí de temps en el que la gent pateix la crisi, que la realitat no ens faci il·lusos, per il·lusió que hi posem. Esperança i creença en el treball sí. Negligir la realitat i muntar-se ficcions, no.