Àngels Andreu10/01/14 0:00
TW
0

Fa uns dies es va presentar el baròmetre nacional de la il·lusió, realitzat per l'empresa Gfk i Cofidis. La fórmula màgica respon a un 0,55% del projecte, més 0,20% per l'índex d'importància, més un 0,25% per la probabilitat. L'ímpetu de millora en l'escalada de propòsits sobre 100, la importància mitjana dels seleccionats i l'esperança de consecució ofereixen un petit augment de l'adorada il·lusió. Les activitats socials i solidàries figuren entre les prioritats dels enquestats, ajudar als altres -ho compartim- satisfà als espanyols. Els menys entusiastes són els pensionistes i les mestresses de casa.

Si agafem els resultats en clau política, pot tractar-se de l'any de la recuperació col·lectiva per la utopia i l'engrescament social. La confecció dels futurs candidats/es serà fonamental, els volem capaços de projectar expectatives, quotidians, que mobilitzin l'energia de l'esperança, que transmetin corrents d'exemples, de somnis capaços de rompre la paràlisi d'un discurs. La il·lusió és renovació, la que t'aixeca des de la creença, la que construeix, creix, flueix i s'empelta, la que reclama i desenvolupa l'autoexigència.

Qualque anàlisi polític recent afirmen que la distància actual entre partits pot reduir-se i que les tries electorals residiran en les següents variables: impuls per les noves idees i el corrent emocional dels aspirants. Perfils modests, capaços d'estimar el seu poble amb la màxima il·lusió i entusiasme.