La darrera carabassa

Qui és, idò, aquest Jonàs? Un famós profeta bíblic, la història del qual també apareix breument contada a l'Alcorà, el llibre sant dels musulmans. Jonàs va ser enviat per Déu a predicar la destrucció de Nínive, la capital del poderós i corrupte imperi assiri. Però l'home, acollonit, va fugir: es va embarcar, va naufragar i va ser engolit per un gran peix, que al cap de tres dies el va vomitar damunt una platja. Déu el va tornar a cridar, i llavors sí, Jonàs va complir. Ho va fer tan bé, la seva arenga va ser tan convincent, que els malvats ninivites es van penedir. Déu va perdonar la ciutat, i Jonàs s'ho va prendre fatal: per açò m'has fet anar tan enfora i jugar-me el tipus? Cerca-te'n un altre! Tot enfadat se'n va anar al camp, a romandre davall una cabana misèrrima. Com que feia un sol inclement, Déu li va fer créixer una frondosa carabassera per fer-li ombra. Llavors la planta s'assecà, i Jonàs es va posar com una moneia. Déu li va fer veure que si ell s'enfadava tant per una carabassera, havia de comprendre que Ell s'apiadés de tota una ciutat amb més de cent vint mil persones. Se suposa que Jonàs ho va entendre.

Vaig batiar aquesta secció amb la referència al profeta Jonàs perquè, amb franquesa, moltes vegades el comprenc massa bé. Els meus articles sovint expressen la indignació per les bestieses perpetrades pels ninivites de torn. I sí, ho reconec: a vegades m'escalf un poc massa, i llavors em dic que he d'escoltar el consell dels bons amics que em suggereixen que no m'ho agafi tan a la valenta, que aprengui a mirar-me els problemes amb una mica més de sentit de l'humor i, sobretot, que l'important no és que Nínive sigui destruïda, sinó que al final les coses baratin a millor.

Però és difícil. Ens ho posen molt difícil. Tanc aquesta columna fent referència a un d'aquests problemes que em revolten: el conflicte educatiu. Quan a poc a poc les aigües remogudes es calmaven, quan la virulència de la confrontació minvava i tothom maldava per conduir aquest curs de la millor manera possible, els capitostos de la Conselleria revifen la foguera inquisitorial amb un nou expedient sancionador, injust i incomprensible, ara contra el director de l'Institut de Marratxí. Què volen aquesta gent? Per què són tan bèsties? Per què fan tot el possible perquè els problemes no se solucionin?

Però el Senyor va dir: «I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones que no distingeixen el bé del mal?» Se suposa que Jonàs ho va entendre.