Amic meu, no he entès res, «he he he»

En dies passats he intercanviat llargs mails amb un amic, freqüents i generosos correus a l'estil de velles cartes transatlàntiques; naturalment, com passava amb les cartes postals, no s'han de contestar l'endemà, així és l'etiqueta. Ara, però, ocorre ben qualque vegada que reps contesta a un mail des d'un mòbil, aquests artefactes que ho fan tot, tret de fer un sofrit, amb els quals, tanmateix, teclejar no deixa d'esser incòmode; i així la resposta és: «com 'stàs? , jijiji no vaig poder venir, stava cansat, jejeje, vos vaig enyorar molt hehehe». I ja està, quina xalada! què divertit! Ni bon dia, ni adéu ni un cap de llamp.

I aquí volia arribar, tot té la seva gramàtica, i així , recercant una mica, he sabut que jejeje podria ser «una sonrisa cómplice; jojojo, una risa socarrona, y jijiji,una risilla traviesa o contenida». És perfecte, absolutament fonosimbòlic, com un pedrot a la mar fa xof! i una pedreta fa flim! Crec que ho entenc, l'escrivent , de dret en dret, caminant pel carrer amb l'smartphone a braó , no té temps de treballar-se la ironia, que vol espai i certes habilitats, i així la missatgeria instantània va plena d'interjeccions, no fos cas que provocàssim un malentès, i un disgust. Si he de contestar a un amic per dir-li que no he entès res del seu article, i alhora no resultar ni desagradable ni ofensiu, m'ho hauré de traballar, saber expressar-se també deu ser açò. O puc enviar-li un whats-app amb un parell de jijijis, i ja està, el resultat és el mateix: «has escrit una merdeta, però, bon rollo, eh, jejeje». En fi, no som en territori de l'alta ni mitjana literatura epistular, és la vida quotidiana, i col·loquial, en versió escrita, ràpida i fora regles que no compten per a l'examen. És un altre codi.

Ja m'agraden les interjeccions, però d'una altra manera. He estat afeccionat a certes llicències d'origen prosòdic , sense manies, per exemple, jugar amb les quantitats: «feia estooona, que no l'havia vist», i m'agraden certes interjeccions, uf! Hmm... donen molt de joc, ben emprades no desdiuen de prosa neta i acurada. Només lament que els glups, splash, sniff ...són tots ells trets de còmics anglosaxons. Però aquí, vist i examinat, no parlam d'onomatepeies, de mots expressifs , les que majoritàriament indiquen renous diverses, sinó d'emocions, estats interns. No som dins l'àmbit de les reaccions personals audibles, sinó majoritàriment les inaudibles: perplexitat, por, eufòria, còlera, fàstic, avorriment, ironia...En expresar-les puc triar el camí més curt, els hehehe, o elaborar-les amb major precisió, però aquí, 140 caracters potser se'm faran estrets, i l'interlocutor, el meu follower més apassionat, s'ho prendrà malament, li hauré de contestar amb 140 més: no, no m'has entès, José Ramón, era una broma, ejem. I ara sí: jijiji, i tornam a ser amics,...Ja jo veus, McNally: què bella és l'amistat! intimitat, llargues, reposades, sereníssimes converses...