TW
0

Hi ha persones que ploren quan se'n adonen que les roses tenen espines. Altres riuen de goig quan se'n adonen que les espines tenen roses». És una frase de Confuci que he recordat, sovint, quan he sentit a parlar de crisi. Aquesta ha esdevingut en veritable desgràcia per a molts. A més a més, aquest fruit del poder insaciable del capital, s'ha engreixat, malauradament i esgarrifosa, en els més desvalguts, en els éssers preferits per Déu, per Jesucrist. Estic, per tant, molt lluny de justificar-la o de minimitzar la seva gravetat. Els meus ulls, metafòricament, han plorat quan he vist les seves espines. Espines que s'han personificat -per posar tan sols un exemple- en aquell veí que, havent perdut la seva casa per un desnonament, dormia a l'entrada d'un bloc de pisos i que fou confós amb un malfactor... Dit això, no obstant, potser seria bo -i guiats per l'esperança que ens dona el missatge evangèlic- anar un poc més enllà... Veure les espines, però, també, les roses que aquestes espines tenen. Expressat d'una altra manera: tot acceptant -quin remei ens resta!- el drama de la situació econòmica actual, intentar treure d'ella alguna cosa positiva. He vist algunes coses en aquest sentit: he contemplat, en primer lloc, com, a pesar de les penúries, la gent ha estat més solidaria, més sensible envers els que pateixen. He descobert, igualment, com moltes persones modificaven, i fins i tot invertien, els seus valors, donant més pes al «ser» que al «tenir»... He observat com molts meditaven sobre la seva vida, descobrint, esglaiats, que aquesta s'havia convertit en mer consum de coses prescindibles... He vist, sí, he vist... Crec que aquest «crac» monetari, aquesta espina, ha tingut, aquí, la primera rosa...

Un rosa, però, resta per arribar... Seria també interessant aturar-se per pensar i fer-se algunes preguntes: abans de 2008, ens manifestaven pels que patien? ¿Qui acampava a la Puerta del Sol per defensar una millor distribució de la riquesa en el món; per defensar els fillets de quatre o cinc anys que treballen a Afganistan dotze hores diàries a les fàbriques de rajoles morint, molt d'ells, per un esgotament continuat; per defensar a les víctimes infantils a les «fabelas» de Brasil; per defensar el dret de la vida dels que encara no han nascut; per defensar els que viuen sense quasi aigua potable, roba o menjar? Per què no sortíem de les nostres cases llavors? Per què no organitzaven a través dels whatssapps casserolades? Quines camisetes vàrem imprimir per lluitar per les víctimes que, per llunyanes, no es feien temor? On érem? La crisi ha de mudar-se, necessàriament, autocrítica i constatació dels nombrosos pecats d'omissió, dels quals els cristians hem estat també responsables i força.

La crisi finalitzarà. Ara bé: serà tràgica si, quan ens digui adéu, no siguem capaços, després de l'experiència viscuda, de posar les arrels de la nostra vida on pertoca: en la solidaritat; si quan marxa no seguim lluitant, des del benestar reconquerit, pels que res no tenen; si no insistim en la denúncia dels desequilibris que un món injust imposa; si quan s'allunya de nosaltres, nosaltres també seguim allunyant-nos dels que ens necessiten des de la distància; si... Si quan la crisi esdevé passat, no ens ha capgirat del tot, evangèlicament, per apostar, d'una vegada, per sempre - ja toca!- pels qui aquesta mateixa crisi nostra hauria estat, per a ells, autèntica opulència...