Cuc

Joan Pons Pons22/12/13 0:00

Som tan narcisista i egocèntric que no m'agrada el Nadal. No m'agrada gens ni mica. Què és açò de celebrar només el naixement de Jesús? No va néixer més gent aquest dia? I la cançó del fum, fum, fum...?: «El vint-i-cinc de desembre, / FUM, FUM, FUM (2) / ha nascut un minyonet / ros i blanquet, ros i blanquet; / fill de la Verge Maria, / és nat en una establia». No es va escriure i musicar precisament per a humiliar totes aquelles persones que havien gosat néixer el mateix dia que el nen Jesús? I els pastorets? «Nit enllà el sol els desperta, / FUM, FUM, FUM (2), / veuen l'àngel resplendent / que els va dret, que els va dret: / Ara és nat a l'establia, / Déu infant, fill de Maria». I què passa amb la filla de na Josefina o amb els fills respectius de na Maud i de na Rosalia? Jo també era ros i blanquet! I en Humphrey Bogart! I na Louise Bourgeois! Com si en tinguéssim cap culpa la resta de nascuts en aquest dia! Ja és prou dur néixer durant una festivitat consagrada al «Déu infant, fill de Maria». I, per acabar-ho de perpetuar, quan les nadales populars semblava que anaven de baixa, va el gran intèrpret menorquí Cris Juanico i en fa una magnífica i esfereïdora versió swing de la cançó! Un món de nadales! Davant tal cúmul d'injustícies em permetré, per compensar una mica, el privilegi de donar quatre dades d'aquest jorn. El vint-i-cinc de desembre és el tres-cents cinquanta-novè dia de l'any del calendari gregorià i el tres-cents seixantè en els anys de traspàs. Queden sis dies per a finalitzar l'any. Els nascuts el 25 de desembre estan regits pel nombre 7 (2+5= 7) i pel planeta Neptú. La setena carta dels Arcans Majors és El Carro. Aquesta carta suggereix que per molt estret o precari que sigui el camí correcte, és precís seguir avançant per ell. Em sent identificat amb aquesta nigromàntica definició. Un dels meus quadres preferits és «El quadre de fenc» del Bosch. «El setè segell» d'Ingmar Bergman és una de les meves pel·lícules preferides. I, metre amunt metre avall, set són els quilòmetres que separen el poble on vaig néixer al punt més pròxim banyat per la mar. El nombre set també és present, amb dependència dels jugadors, del meu joc preferit de cartes de les festes de Nadal: el joc des Cuc.

És un joc molt senzill i familiar i, a pesar de la seva antiguitat, és molt popular a la part de ponent de l'Illa; que és com dir a Ciutadella i a Ferreries. Jo hi he jugat quasi tota la vida. Fins i tot un any, que em trobava fora de l'Illa, hi vaig jugar amb amics catalans, finesos i anglesos i, després d'aprendre'n la mecànica, s'ho van passar la mar de bé; sobretot els més menuts. El camp de joc ja té una bellesa plàstica antiga extraordinària: el cercle, la concatenació de cercles. Es tracen en un paper o en una cartolina una sèrie de cercles concèntrics que poden variar en quantitat segons quines siguin les ganes d'allargar o acurçar el combat. Cada jugador o jugadora posa una moneda (del valor acordat prèviament pels jugadors) damunt el cercle més allunyat del centre anomenat Pou. El joc ja pot començar. Ah, hi falten les cartes de la baralla espanyola: tantes com jugadors participen en el joc. Hi ha d'haver una sota (que rebrà el nom de Cuca) i un rei (que rebrà el nom de Rei). Es cartegen les cartes i es donen a escapçar al jugador situat a l'esquerre. Es pot pensar que aquest gest és banal, però no s'ha d'oblidar que es tracta d'un joc excitant i així s'eviten les temptacions de fer trampes amb el repartiment. Un cop escapçada la baralla, l'encarregat de cartejar reparteix una carta a cada jugador començant pel jugador de la seva dreta. Quan tothom té la seva carta, la persona que té el Rei diu en veu alta: «El Rei mana que la Cuca canti», i qui té la Cuca ha de contestar: «La Cuca cantarà i es... ho pagarà» i pot dir el nombre que vulgui de les cartes que hi ha en joc. El jugador amb la carta cantada ha de pujar al primer cercle numerat i el manat de cartes passa al jugador de la dreta que és l'encarregat de cartejar. I així successivament fins que tots menys un dels jugadors cauen dins el pou després d'haver deixat enrere els cercles que cada vegada es tornen més petits. Aquest darrer serà el guanyador i qui s'endurà totes les monedes que han servit de fitxes durant el joc. El moment que més m'agrada des Cuc és quan hi ha persones mortes. Què vol dir açò? És un joc de morts vivents? Més o menys. Els jugadors caiguts dins el Pou circular han perdut, però continuen jugant. Quan la Cuca diu el nombre d'un d'aquests jugadors morts es produeix un eco que travessa el més enllà. Com que és mort i no pot pagar es converteix en un delegat puntual de la Cuca i pronuncia la frase que pot confondre als més confiats que s'han considerat salvats i han girat la seva carta: «Com que es... no pot pagar ho pagarà es...". És una lliçó per als més petits: fins i tot quan et creus que t'has salvat, l'onada et pot ficar de nou dins el pou. Bon Nadal: de fet, el dia més polit de l'any.