Els bisbes espanyols i la qüestió catalana

Amb unes paraules més discretes, però que en el fons pretenen també adoctrinar-nos en matèria política disfressant-ho de reflexió moral, el president de la conferència episcopal espanyola afirmà a l'obertura de la seva darrera reunió, que «La unidad de la nación española es una parte principal del bien común de nuestra Sociedad que ha de ser tratada con responsabilidad moral.» Afirmació que molts -jo mateix des d'aquestes pàgines- vam criticar, perquè la posició que acaba de proclamar una gran majoria de parlamentaris catalans sobre el dret a decidir de Catalunya, es podrà compartir o no, però jo estic segur -i vostès també ho haurien de saber- que no pot ser criticada des de cap lectura de l'Evangeli ni tractada com una qüestió de naturalesa moral. És, simplement, una qüestió política.

Molts de nosaltres, enteníem -i seguim entenent- que aquesta actitud episcopal només s'explica per la deriva -són paraules d'Enric Juliana- «d'un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política.» Posició de força i de poder que s'ha vist novament en el missatge que, en nom de la Conferència episcopal espanyola, ha fet a «Servimedia» el nou portaveu dels bisbes, José Mª Gil Tamayo, el qual (podeu trobar la comunicació a You Tube) ha dit que la Conferència Episcopal Espanyola considera que la consulta sobre la independència a Catalunya és «inadmissible» i «moralment inacceptable» perquè altera l'ordre jurídic obeint a una «voluntat local».

Mentre el papa Francesc es guarda de fer condemnes morals (dins l'avió quan tornava de Brasil va dir que ell no era ningú per jutjar un homosexual), vostès -que durant anys van creure que havien d'acompanyar sota el pal·li el dictador Franco quan aquest entrava a les esglésies-, ens diuen ara que és immoral i inadmissible defensar el que defensen dos terços dels diputats democràticament elegits pels catalans, i entronitzen -ho vulguin o no- l'estructura política espanyola actual com un bé intocable fins el punt de dir-nos als creients que, si no l'acceptem, estem actuant immoralment.

He tornat a l'evangeli de Mateu, 22,15-22 quan ens parla de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, i penso que no hi ha res més a tomb que aquestes paraules per aplicar-ho a la qüestió catalana. A més, ningú encara no ha trencat res, ni tampoc ha violentat l'ordre constitucional. Els qui propugnen la defensa del dret a decidir intenten que el govern autoritzi la seva proposta i aquest es nega a fer-ho (fins es nega a parlar, a dialogar) emparant-se en una Constitució que -diuen- no permet dur a terme la proposta, però que la podria permetre si s'arbitressin els mecanismes necessaris per poder-se modificar (com d'altra banda han assegurat dos pares de la Constitució: Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón).

Vostès, com a ciutadans que són, tenen dret a pensar i dir el que vulguin. Podran considerar que la proposta dels partits catalans és un gran error, i fins podran defensar, com el bisbe Castellote, que si els catalans actuen al marge de la Constitució, se'ls ha d'aplicar tot el rigor de la llei (Castellote fins i tot defensava i justificava la guerra contra els qui atemptaven contra el que ell considerava aleshores la integritat nacional -ves com en són, de relatives, aquestes coses-). Però no es confonguin, senyors bisbes. Vostès no poden dir que la consulta sobre la independència a Catalunya és «inadmissible» i «moralment inacceptable», perquè estem parlant d'una opció política i vostès, en aquest camp, no tenen cap autoritat moral.

El meu fill em deia, comentant aquesta mateixa notícia: «T'imagines l'Església demanant als croats que no s'independitzin de Iugoslàvia quan, de fet, l'Església croata va fer tot el contrari i va donar suport al nou estat catòlic? És la moral de l'Església depenent dels seus interessos polítics?»

Sento vergonya de pertànyer a la mateixa Església que vostès, senyors bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, i no perquè jo vulgui la independència de Catalunya, perquè he dit més d'un cop que no sóc independentista. Ni català sóc tan sols, encara que catalana sigui la meva llengua. Però sé alhora que mai no abandonaré l'Església perquè la fe en Jesucrist és, em sembla, un bé molt superior a l'opinió política de tots els bisbes junts. Més encara quan vostès, oblidant el paper de pastors, creuen que ens poden alliçonar «moralment» en matèria política i dir-nos què podem fer i què no hem de fer emparant-se en l'auctoritas que els dóna la mitra quan l'únic que ens volen transmetre és la seva ideologia política personal.