Quina Història s'ha d'escriure?

Ve aquesta reflexió al cas davant la controvèrsia que s'ha generat al voltant del congrés d'historiadors «Espanya contra Catalunya». Els qui s'han escandalitzat pel que consideren una Història partidista, que parteix d'una presa de posició «nacionalista», haurien de veure que un títol diferent i més dolç com, per posar un exemple, podria ser «les relacions pacífiques entre Espanya i Catalunya al llarg del temps» també parteixen d'una presa de posició: la d'una sintonia i harmonia total, també esbiaixada de nacionalisme, però de l'altre. Potser s'hauria pogut escollir com a títol «les relacions entre Espanya i Catalunya al llarg del temps» perquè es poguessin encabir les complicitats entre les dues nacionalitats, però, per força, també haurien sorgit en els estudis dels diferents congressistes les garrotades que s'han donat els diferents pobles peninsulars. Perquè, tanmateix, si no som cecs i sectaris del tot, el conflicte ha format part també de les relacions entre Castella i Catalunya, com també d'Alemanya i França i de tots els pobles d'Europa.

El quid de la qüestió és troba en tot cas en la presa de posició ètica davant la pluralitat de valors que estan en debat en la recuperació del passat. Si un valora la diversitat i un altre la uniformitat per damunt de totes les coses, és obvi que ens trobem davant un conflicte de parers que no té fàcil solució. En aquest punt és impossible arribar a cap acord. Però, si la Història, com a disciplina humanística, ha de ser útil a l'experiència no pot pretendre ni amagar els conflictes ni tampoc tots els seus diferents caires. És més, si ho fa, l'empobrirà perquè reconstruirà un món passat que trobarem inversemblant i no servirà per cap projecte de futur.
La democràcia necessita que la ciutadania participi d'una cultura comuna perquè sense uns sabers compartits no és possible ni la convivència de carrer ni la vida parlamentària. Per aquesta raó el debat per quina ha de ser la Història «oficial», és a dir la que s'ha d'aprendre als centres d'ensenyament i han de conèixer tots els espanyols és una controvèrsia que amb més o menys intensitat es reprodueix a tot arreu, a tots els Estats i Nacions del món. Cada Estat Nació té la seva Història, naturalment nacional.

César Antonio Molina, exministre de Cultura, va recordar el passat dissabte a El País, el fracàs de la Comissió Europea per aconseguir que historiadors membres dels diferents estats de la Unió arribin a posar-se d'acord en la redacció d'una Història d'Europa que serveixi d'estaló cultural per un projecte polític per a la Unió, el qual superi el mercat de negociants o potència econòmica que és només ara i que demostra que fa aigües per tots costats. Tot citant a Luuk van Middelaar, explica aquest fracàs en l'actual amnèsia de l'actual generació per recordar les arrels de la integració: els desastres de les contínues guerres entre els diferents pobles d'Europa que motivaren en sortir de la Segona Guerra Mundial un «mai més». Si la Transició espanyola, malgrat els dèficits, tibantors i pors a sables, va arribar a port va ser perquè es conservava en la memòria dels seus protagonistes la Guerra Civil espanyola.

Només recordant la sang vessada, mirant el conflicte de cara, amb voluntat de no amagar res i posant èmfasi com a valor ètic suprem el respecte a la diversitat, a integrar sense uniformitzar, és possible la convivència. Per açò la millor lliçó per aconseguir-ho és recordar els horrors del que som capaços de fer els humans, de les guerres que han sembrat de sang els territoris de la península Ibérica i de tot el continent d'Europa. Només així, tot recordant que en qualsevol guerra no hi ha ni vencedors ni vençuts, és possible el futur.