Contra la síndrome PISA

Un any més, la publicació de l'Informe PISA ha produït l'esclat habitual de laments i esquinçades de vestidures: açò és un desastre i no millora, som els desgraciats del furgó de coa, i que enfora que esteim de coreans, xinesos i altres superestrelles de l'educació. Per fortuna, enmig de la depressió col·lectiva apareix la veu d'algun expert que encara no ha perdut el sentit comú, i que ens recorda tres coses: la primera, que aquest informe no avalua el sistema educatiu sinó les competències. La segona, que els seus indicadors tenen un biaix econòmic i utilitari: no cerquen fer la radiografia integral de l'educació, sinó apuntar els problemes de provisió de mà d'obra competitiva al mercat de treball. I la tercera, que és un error comparar sistemes educatius sense tenir en compte, per exemple, la gran diferència entre societats homogènies i estables, i entorns d'una diversitat social interna tan gran com la nostra. PISA és important? Sí. Molt. Però no ens ho diu tot, i si no el llegim bé, és a dir, si no prenem consciència dels seus límits i de les seves intencions, ens pot entelar la mirada en tost d'enfocar-la.

2 Mentrestant, hem de continuar escoltant que l'educació no va bé per culpa de la immersió lingüística, o que amb un poc més anglès ho arreglarem tot. L'estupidesa al poder.

I enmig d'aquestes cabòries, un col·lega em passa un llibre acabat de sortir del forn: «La utilitat de l'inútil», de l'intel·lectual italià Nuccio Ordine. No el llegesc: el devor. Des de la primera pàgina, aquest Manifest -és el seu subtítol- produeix una bona sacsejada mental. L'autor no vol alimentar la vella i estèril polèmica de contraposar saber humanístic i saber científic, sinó mostrar la deriva utilitarista i economicista del saber integralment considerat. Ordine carrega contra la malaltissa reducció de tot coneixement a indicadors numèrics, denuncia la conversió de la universitat en una central de serveis a les empreses, dels estudiants en clients i dels professors en buròcrates, i adverteix que la crisi no se supera retallant en cultura sinó duplicant, com a mínim, la seva dotació. Una cita textual: «He volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d'utilitat d'aquells sabers que tenen un valor essencial del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors».

Pens, llavors, en els nostres alumnes. Què els transmetem, què els demanam? Posa't les piles, al·lot, que la cosa està molt difícil, i si no ets competitiu no faràs res. Indicadors, resultats, xifres. Tot ha de ser útil, pràctic, eficaç i immediat. Però quina utilitat li pot veure un infant a estudiar matemàtiques, gramàtica o història? Quin resultat en pot treure a curt termini?

Els hem inoculat el virus de l'utilitarisme, i després ens queixam dels efectes secundaris: és la síndrome PISA.