Un conformisme aberrant

El guardonat treball de l'animós equip multi-disciplinar alertava respecte «la terciarització del centre, abastant pràcticament tota la zona compresa entre murades i l'augment de la circulació», a més de la progressiva proliferació de cases i fàbriques abandonades -aproximadament xifrada en 650 unitats residencials-, en contrast amb una perifèria de barris-dormitori sense serveis. Així, al temps que l'espai públic de la ciutat era un angoixant territori destinat al simple aparcament de vehicles, el casc més antic de Maó patia, textualment, «(...) un procés de desequilibri, per mor de funcionar com a àrea de serveis d'una sèrie de barris, ells mateixos desequilibrats» (1). En acabar, atesa la manca de preocupació pels temes urbanístics dels ciutadans, els quatre autors del llibre lamentaven «la total incapacitat intel·lectual (...) per imaginar solucions de conjunt», és a dir, de planificar funcional i formalment la ciutat per part d'una administració malalta del conformisme més aberrant.

Així les coses, als tres anys de la publicació de «La ciutat des del carrer», el relleu del govern municipal i la revisió del Pla General d'Urbanisme oferien indicis de canvi, certs senyals per l'esperança. En efecte, el nou planejament recollia el compromís municipal de redactar quatre Plans Especials de Reforma Interior (PERI) a diferents sectors de la ciutat: Pont des Castell- Penya-segats, Baixamar, Tanques del Carme i Ciutat Vella. El pas del temps ens confirma que fou un gest de pura il·lusió sense contingut real: cap d'ells s'ha vist realitzat. Volien, en veritat, recuperar la vida al centre?.

2. És necessari un PERI pel centre de Maó?
Per a qui ho desconegui, ara és el moment d'afegir que aquests tipus de planejaments secundaris poden ser aprovats sense el concurs d'un Pla General. Segons la Llei del Sòl, els PERI es redacten a fi d'executar intervencions urbanístiques de certa complexitat: la descongestió de barris urbans, la creació de dotacions urbanístiques i d'equipaments comunitaris, el sanejament dels barris o per millorar la mobilitat, l'estètica o el medi ambient, etc. de manera individualitzada o lligades dins una operació integral (2),

En conseqüència i a grans trets, l'execució d'un PERI implica treballar dins dos àmbits d'actuació, el del domini públic i el que correspon al món privat.
Dins l'esfera domèstica, els plans especials aporten unes ordenances específiques destinades al foment de la rehabilitació privada de les àrees afectades, sovint acompanyades d'un conjunt d'ajudes financeres i mesures fiscals. Aplicats a Maó, és el cas de les anomenades ARI o Àrees de Rehabilitació Integral o els plans de millora de façanes, que tots coneixem.
No obstant, amb relació a la redacció de la normativa derivada de l'anunciat PERI de Ciutat Vella, no hi va haver cap avanç. L'Ajuntament decidí regular la transformació del centre amb el concurs d'unes ordenances urbanístiques provisionals sorgides a l'aguait d'un futur marc legislatiu que, com sabem, mai va arribar (3). Vet ací una conseqüència, exemple evident de desídia.

Un breu recorregut pel deshabitat centre de Maó, permet comptabilitzar fins a vint-i-sis immobles al llarg del Carrer Nou, el 75% dels quals es cobreix amb quatre nivells o més. La resta són set edificis que, si bé només aixequen tres plantes, es podria comprovar com la coberta arrenca més enllà dels deu metres d'alçada respecte el nivell del vial. També tot els edificis del carrer veí de Sa Ravaleta són, com a mínim, de planta baixa i tres. Doncs bé, en l'aplicació d'aquella normativa provisional que va regir a Ciutat Vella al llarg de tres dècades, cal assenyalar que totes les darreres plantes de tan simbòlics carrers es troben disconformes amb aquella ordenació. És a dir que, en estricta interpretació de la legalitat vigent, les grans operacions de reforma, de substitució o de nou disseny de les velles teulades, aboquen als propietaris a l'eliminació o substancial reducció del volum del darrer pis del seu immoble. És aquest, al meu entendre, un absurd entrebanc, una curiosa i estranya política per reconduir la degradació del centre de Maó, per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans o, tot simplement, per facilitar la introducció de nous usos contemporanis dins l'espai de referència simbòlica i territorial que hauria de ser.
Respecte l'altre àmbit, el que correspon al domini públic, el PERI d'un barri comporta la posada en marxa d'un conjunt de projectes urbans concrets en coordinació amb un programa d'acció institucional elaborat en base a una estratègia global. Davant la carència d'un planejament similar per la reforma de Ciutat Vella i sense un programa d'actuació, l'activitat pública es redueix a intervencions aïllades d'escàs profit dinamitzador.

L'absència d'un organisme de gestió específica, un agent fonamental per la recuperació de l'àrea, ha conduït a la realitat present. On l'espai públic és avui un ampli repertori de tota classe de materials i criteris de disseny sense aparent relació interna. On els equipaments i serveis comunitaris de nova planta -una llarga llista que va des del Consell Insular fins els centres educatius i sanitaris més recents- han abandonat el centre a la recerca d'un emplaçament a la perifèria. On la compra d'immobles històrics per crear oficines públiques o focus d'atracció ha estat tan escassa com les mesures institucionals pel foment del lloguer. On, tot plegat, també l'estat de les infraestructures més bàsiques -Maó és una ciutat quasi navegable en dies de forta pluja- segueix provocant l'èxode de la població cap altres indrets...

3. Conclusió.
Les aparences no enganyen. A manca d'estudis o dades estadístiques en mà, és perceptible que la degradació del centre històric ha seguit el seu curs al llarg d'aquests trenta anys. Avui hi ha qui parla de vuit-cents habitatges abandonats.

Defugir de les responsabilitats, delegar en mans de la iniciativa privada la regeneració dels barris malmesos és menys feina, però també un gran error. L'experiència indica que la modernització i posada en valor dels recintes històrics és un complex assumpte d'interès general que necessita d'una gestió pública continuada i eficient. La tant arrelada actitud defensiva de l'administració insular, que només cerca refugi en normatives i prohibicions, hauria de ser definitivament abandonada. Maó i Menorca sencera necessiten d'una decidida voluntat d'acció institucional capaç d'executar iniciatives concretes sota una visió planificada i racional del futur.

Cal acabar amb la pervivència d'aquell conformisme aberrant que en els anys vuitanta tant preocupant esdevenia per aquells quatre joves. En definitiva, com també un dia ens va recordar Albert Einstein: «No esperem que les coses canviïn si sempre fem el mateix.»

Notes: (1) Domènech, Gomila, Martínez i Seguí: «La ciutat des del carrer». Ed: Ateneu de Maó. 1983. pag:94.

(2) Llei 8/1990. Ley sobre el Régimen del suelo y Ordenación urbana. Art.85. Planes Especiales de reforma interior.

(3) PGOU. Maó. 1987.Art.50: "...en tanto no se apruebe dicho PERI, se precisa ya desde el Plan General una normativa suficientemente detallada como para no hipotecar su desarrollo urbanístico."