Fermat i ben fermat ...?

Un bon dia el general Franco es va morir. Ni el braç incorrupte de Santa Teresa que li feia tanta companyia, ni el mantell de la Pilarica, van poder aturar la seva defunció. També amb tota pompa i marcial parafernàlia va ser enterrat. L'acompanyaven un oceà de camises blaves, braçals negres i tot un Príncep -curiosa monarquia la que succeeix a un militar plebeu...- i també un bon nombre dels bisbes que ell havia proposat. Era la primera passa del que en dirien la transició: el camí cap a la democràcia.

El difunt general amollava, amb cert misteri, una frase que repetia amb prou freqüència: todo está atado y bien atado. Els seus seguidors respiraven tranquils: creien que ell seguiria comandant inclús des de l'altre barri. Els detractors deien que un cop acabat el seu pas per la terra, tot serien flors i violes, camí de la llibertat. Ni els uns ni els altres tenien tota la raó.

La recuperació dels drets bàsics de tota societat lliure i adulta, no va ser gens fàcil. La lluita, com saps, va ser dura i llarga. Més greu: encara cal seguir lluitant. No podem badar un minut. La complicada gestació de la nostra Constitució, aprovada a la fi, ens va fer creure que ja tot estava fet, que ja érem demòcrates.

Incert: els nostàlgics del régimen, encara que ara vestien camisa blanca i corbata de seda, seguien vigilants i reclamaven els seus antics privilegis, mentre, l'Església, com sempre ha fet, tenia un peu a cada banda... Els militars no entenien gens que un civil els fes marcar el pas...

Passa a passa, lentament, amb paciència i molt de coratge s'anaven arrancant del nou poder elements amb els que bastir el que, així ho esperàvem, arribaria a ser una democràcia homologable. I així seguim. Poc a poc, sense descans. Sense cap descans ja que encara queden terribles tics heretats del passat. No t'ho creus...? idò jo te'n contaré un de fa ben pocs dies.

La noticia era molt clara: la majoria dels partits politics amb representació parlamentaria havien arribat a un acord per a la renovació del Consell General del Poder Judicial. Aprofitant ara una llei aprovada, el passat juny, únicament per la majoria absoluta del PP, han comès aquest atemptat contra la doctrina de la separació de poders que garanteix un estat democràtic.

El PP, els socialistes -que en un autèntic malabarisme ho han aprovat quan deien que presentarien un recurs en contra al Constitucional-, els convergents catalans, els representants del PNV i crec que inclús IU, han signat aquest acord. Un acord pervers. Com bé saps, el Consell General del Poder Judicial, és -o hauria de ser- l'orgue que té com a missió el vetllar per la garantia de la independència de jutges i magistrats en front dels altres poders de l'estat.

Idò, amic meu, res de res: amb aquest acord, que la majoria de jutges i de gent de seny ha criticat durament, ja que una vegada pactada aquesta distribució partidista, el Consell General, s'ha convertits en un miniparlament.

Voler controlar-ho tot des del poder és un vestigi del més negre passat. Més greu: aprofitar ara una llei aprovada, quasi manu-militari, en base a la majoria absoluta dels 'populars' i sense un mínim de consens, és un mal pas. Dolent i perillós.

Com podrà el poder judicial aplicar les lleis i controlar als altres dos poders de l'Estat...? En resum: una clara ingerència a la necessària independència del Poder Judicial. Més d'un nostàlgic del franquisme deu somriure satisfet: en el fons ben iguals que noltros, pensa de segur mentre mira la seva vella boina vermella estotjada ara a la vitrina.

El que passa, amic meu, és que no sempre desig i realitat caminen junts.