Una pluja persistent

En un dels darrers Espipollants de Pere Melis que vaig llegir, en Melis el dedicava a la paraula Ull-de-cabrer, aquest parèntesi sense aigua caiguda que se sol donar entre pluja i pluja, i que els pastors i altres feinetaires aprofiten per anar a cercar els bens o les cabretes, o altres feines que no poden esperar-se, evitant-se un xop segur, abans no hi torni, la pluja a amollar. Aquests darrers dies n'he estat molt pendent dels ulls-de-cabrer que s'han esdevingut a ca nostra per anar reposant la llenya de la ximeneia. El llibre del Leonardo Sciascia més filològic es titula «Occhio Di Capra» (ed. Adelphi), idò, aquest llibre són refranys i dites sicilianes comentades per l'autor. Com a curiositat universal cal ressenyar que aquest llibret, a més a més, d'una Bíblia subratllada en el llibre dels Salms, era damunt la tauleta de nit de don Bernardo Provenzano, el capo di capi, quan el varen arrestar, perquè, en Benitu des Tractor, interessava tenir-lo fermat de prop per qüestions convencionals d'Estat/Màfia. Idò, alguns anys després, en la relectura d'aquell Espipollant, me'n vaig enrecordar que, a la sala d'espera de la consulta del doctor Magro, n'hi havia parlat al filòleg menorquí d'aquest llibre de Sciascia i que m'hi havia compromès a fotocopiar-lo, cosa que no vaig arribar a fer... Ara, tot esperant, que s'esdevengui un ull-de-cabrer, el record m'ha traït la memòria d'una pluja persistent.

(«Uocchiu di capra») Occhio di capra. Si dice del sole quando, al tramonto, è tagliato obliquamente da strisce di nuvole: per cui appare come una pupilla che guarda strabicamente. Si retiene indizio di pioggia, per l'indomani alla stessa ora, don Leonardo dixit.

(Divertiment amb nocturnitat) Poder accedir a l'univers musical del Spotify i gaudir escoltant aquells discos de jazz negre que s'havien fet escàpols en la desordenada discoteca. Entre John Coltrane i Stanley Turrentine, una estona d'Enrique de Melchor.

Qui sent al president rajoy sembla que la remuntada promet. No sé en quin setè cel s'han instal·lat els governants d'aquest país. No cal sé gaire saberut per adonar-se que aquest país no té gaire resolució. Tothom vol ésser original. Genialment original. A veure qui diu la frase més enginyosa. Aquesta política de casino fa de bon riure tot d'una, emperò, llavors, quan l'estibarot ha finit la trajectòria i rebota contra les parets, lo que queda és un ermot total. Gairebé un buit de sensacions i d'empreses socials. Un silenci de sorolls i de rèpliques, fins que arriba el silenci absolut que no és cap altre silenci que l'estratègia del boc expiatori i patates-amb-suc. En principi, en Rajoy va optar per deixar passar les tempestes i esperar a què escampi, que un dia o altre, haurà de calmar. Després, en veure que el temporal no anava d'aturar-se, ha optat pel simulacre més capciós de mentir i, ara com ara, mos veim immersos entre dues realitats: la realitat estatal i la realitat social.

«Ulises y la comadreja: una simpática introducción a los mercados financieros» de Georg von Wallwitz (ed. Acantilado). Quin llibràs! No sabia que els economistes escrivissin de forma tan immillorable. Aquest llibre l'he posat a la panera de les recomanacions. Haurà estat la lectura més sorprenent d'aquesta tardor plujosa.