Joan F. López Casasnovas04/12/13 0:00
TW
0

Natalia Menéndez, membre que ha estat del XXXVIII premi Born de teatre, fallat a Ciutadella aquest passat cap de setmana, expressava a la premsa la seua admiració per un guardó «imprescindible per a la Cultura», per un premi bilingüe (català i castellà) que esdevé quadrilingüe quan l'obra guanyadora és editada en català, castellà, gallec i èuscara. La directora del prestigiós festival de teatre clàssic d'Almagro donava per suposat que a Menorca hi ha una vida teatral extraordinària. I sí, aquesta podria ser la impressió de qui ens visita durant el cap de setmana de novembre. Lectures dramatitzades, aules i tallers de formació, club de lectura, conferència, representació d'una obra i lliurament d'un premi dotat amb 14.000 euros, que cada any s'enduu algú que, açò sí, sempre recordarà aquella nit màgica. Ara bé, aturem-nos a comptar la gent menorquina que ha participat en algun d'aquests esdeveniments, més enllà de la gala nocturna del premi, analitzem els rèdits socials obtinguts i probablement comprovarem que els resultats de tant d'esforç no són per repicar-hi campanes.

Tenim a ciutadella l'únic institut de secundària de Menorca que imparteix el batxillerat d'arts escèniques i musicals; tenim a Ciutadella diferents grups escènics que fan o volen fer teatre; hi funcionen també aules de formació, hi ha hagut mesos passats sessions de microteatre... Amb més o menys encert, no hi manca gent que procura oferir al públic el producte de les seues il·lusions.

Hi ha, tanmateix, prou afany de millora? S'exerceix l'esperit crític? Llevat d'honroses excepcions, poca d'aquesta gent s'ha deixat veure pel saló Jeroni Marquès en els actes del Cercle. No els en faig retret; ells deuen saber per què no els ha interessat l'oferta, potser deuen creure que no hi tenien res a aprendre ni res a dir. En canvi, per mi que Gerard Vàzquez («El teatre en la crisi. De l'orfandat al teatre de proposicions») va dir coses interessants; discutibles, però que de cap manera et deixaven indiferent. Tenim tant per a aprendre! Haurem de donar la raó a David Ladra, de la revista «Artez», quan diu que «és el nivell cultural del públic a cada país el que determina el nivell del seu teatre i [que] el nostre és manifestament millorable»? Garcia Lorca comparava el teatre que es feia a cada lloc amb el termòmetre que en mesurava el grau de cultura del seu poble. Si estudiàvem la qualitat dels espectacles a l'abast del nostre poble, galdosos serien els resultats gèlida en seria la temperatura (excepte petits moments d'escalfor tan agradables com agraïbles). Pens en les excepcionalitats que tenim oportunitat de gaudir al llarg de l'any. Em direu que 80.000 habitants no fan per gaire més; potser sí, però no ens hauríem de conformar.

El cas és que la dedicació d'un punyat de persones a la feina ingent entorn al Premi Born: llançament de bases de convocatòria, prelectura, jurats, organització i execució... és del tot lloable. Natalia Menéndez destacava que, des del voluntariat de la junta del Cercle Artístic i el seu entorn fins al micromecenatge que malda de contribuir allà on no arriben institucions i entitats públiques i privades en temps de crisi, aquest premi es sustenta en ciutadans no professionals que manifesten amb la seua conducta un indiscutible amor al teatre. D'acord. Les institucions retallen però els ciutadans no claudiquen. Beneita voluntat de ser! Prest s'assolirà la fita de les 40 convocatòries, la qual cosa té molt de mèrit.

El sentit profund, la dimensió social d'aquesta gran tasca, feta des de l'altruisme, la modèstia i la honestedat dels promotors, en una illa petita de població reduïda, hauria de poder ser avaluada no sols en la funció de descobrir nous talents de l'escena o refermar figures ja consolidades (aquí la nòmina resulta francament impressionant), sinó en la forma i en l'eficàcia amb què reverteix en pro de la pròpia comunitat menorquina.

Les obres de rehabilitació del teatre del Born s'estan acabant. La injecció de doblers públics haurà estat considerable, però en calen més perquè l'habilitació interior complementària no es demori gaire. Hem d'esperar, així mateix, que, després de tanta inversió pública, es tregui rendiment d'aquest espai magnífic amb una programació atractiva i que la seua gestió no acabi (només) en mans privades.

Desitgem que la Cultura no sigui cosa excepcional ni extra-ordinària (en teatre, allò de només un dia a l'any), sinó que sigui la sang vivificadora del cos social del nostre poble. I que els governants entenguin la Cultura com a l'eix informant de tota la seua acció de govern. O és que açò deu ser, ara per ara, somiar truites?