Cínic

Molta gent no pot pagar l'electricitat o el gas o la hipoteca i alcaldesses es passegen per la ciutat lluint, amb cinisme i gràcia rabassuda, caríssims abrics de visó. Presidents autonòmics d'arxipèlags allunyats discriminen amb un cinisme descarat les illes més petites pel que fa a les inversions públiques o el transport aeri, amb la complicitat dels polítics locals, incompetents, llapons i traïdors. Cínics, arrogants, sense empatia, sense pietat, allunyats dels ciutadans col·loquen ganivetes a les tanques que separen Europa del submón. Gens exemplars, tot el contrari, però conservant sense rubor els seus privilegis, els seus cars cotxes oficials, els seus luxosos viatges transatlàntics, la seva quota barroera i diària a la televisió de plasma nacional. Endurint les lleis, controlant el poder judicial i convertint els seus integrants en putxinel·lis moguts des de l'ombra per les garres sinistres del diable. Sí, ens ha tocat viure una època cínica, terrible, desoladora. Com ens hi podem enfrontar sense sortir-ne escaldats? Sense por i amb moralitat.

O cercant consol en novel·les exemplars com ara Hospital Cínico del menorquí Diego Prado. Un hospital és com un univers tancat i independent. El ritme temporal agafa una acceleració brutal. La rutina de la malaltia, el naixement i la mort encongeix l'espai contingut entre les parets que ens protegeixen de la contaminació com ho fan les tanques frontereres del sud. L'hospital és un organisme viu amb les pròpies dimensions ocultes. I Diego Prado ens les descobreix. Es torna a posar la bata d'auxiliar d'arxiu clínic de l'hospital on va fer feina fa uns anys i recorre les dependències laberíntiques amb aquesta mirada lúcida, tendra, irònica i desencantada que ha il·luminat fins ara la seva excel·lent narrativa.

«Es absurdo pretender llegar sano a la muerte», diu la frase inicial del llibre. Vint-i-quatre hores en un gran hospital de Barcelona dóna per a molt. Pacients i metges, però també un capellà, el fantasma ambulant d'una monja negra, el doble de Roberto Bolaño rondant pels passadissos, una gran apagada que ho fusiona tot i iguala el temps, l'espai i les persones. Diego Prado és un escriptor sincer, irònic, incisiu, respectuós que crea un artefacte literari potentíssim a través del qual podem veure sense contemplacions el cinisme que ens rodeja. La Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, defineix el vocable cinisme com «el desvergonyiment a l'hora de mentir o en la defensa i pràctica d'accions o doctrines vituperables».