Retrobem el valor de la paraula

L'endemà, en el marc d'aquestes mateixes celebracions de l'equador de legislatura, el president del govern ens ha obsequiat amb unes declaracions més solemnes encara. Reconeix que ha demanat i exigit molt als espanyols durant els seus dos anys de mandat, però afirma rotundament que ens ho ha tornat amb escreix, perquè ja hi ha signes de millora a l'economia espanyola, tot i que encara siguin insuficients. Després ha postil·lat : «Queda molt de camí, però ja hi ha camí, i ho anem a recórrer entre tots», i ha destacat que fa un any es parlava de la ruptura de l'euro, de la prima de risc i de la data del rescat . «Ja no es parla d'això. Es parla de la fi de la recessió, de com serà la recuperació i es debat sobre la data de la sortida de la crisi». Alhora ha fet un mutis cridaner sobre el cas Bárcenas, tot parlant com si desconegués qui era el senyor Fabra, que ho ha estat tot al PP de Castelló durant molts anys.

He volgut aportar aquí aquestes paraules recents dels nostres governants -com també n'hauria pogut transcriure d'altres de polítics que responen a una altra ideologia-, perquè les paraules (i també els silencis), que són símptoma de la finitud i precarietat de l'ésser humà, constantment tenen necessitat d'ex-pressar-se (sortir cap a fora), i com les altres realitats d'aquest món, també s'esgoten. És aleshores quan, paulatinament, es dissipa el poder evocador i invocador que van tenir en altres temps.

Diu Lluís Duch, que la nostra condició d'animals lingüístics, que ens ha definit des de l'Antiguitat grega, està canviant. I això provoca que, en un moment determinat, els humans ens podem trobar que el nostre llenguatge (fet de paraules i de silencis) deixa de tenir sentit.

Al llarg de la seva obra, Elias Canetti es refereix més d'un cop de Karl Kraus (1874-1936), un dels pensadors i oradors del seu temps, que, a Viena, reunia multituds a les seves conferències. La gent l'escoltava amb fruïció, i fins és possible que mai no arribés a detectar el que ell mateix va acabar descobrint: que la meravellosa polifonia de la paraula que utilitzava s'estava convertint en l'expressió d'un món el sentit del qual -i la justícia del qual- havien deixat d'existir. En plena belle époque, Kraus va intuir el que poca gent veia: que s'aproximava a passos de gegant el fantasma d'Auschwitz.

No dic això perquè intueixi que ens adrecem cap a un altre holocaust, no. Ho dic simplement per remarcar el valor de la paraula, que és, segurament, l'atribut que més bé defineix l'ésser humà. Fins al punt que, allò que l'home no és capaç de dir, allò que no sap ex-pressar ni transmetre als altres, acaba per no existir en el seu univers metafísic.

Però la paraula també s'esgota, i aquest esgotament, aquesta pèrdua de sentit que, poc a poc, dia rere dia, la paraula va assolint per obra de la vacuïtat del llenguatge, ens pot dur al mateix punt en què es trobava Karl Kraus quan s'adonà que, en el món que ell vivia i descrivia, la paraula humana era cada cop més buida i havia esdevingut una mera xerrameca sense sentit. Un flatus vocis incapaç d'interpretar la realitat.

Kraus, en efecte, ens va prevenir davant la inflació monstruosa de la dicció que, malversada, ens priva de conèixer la veritat. I, per desgràcia, les seves funestes previsions es van realitzar puntualment, ja que els imperis de Hitler i Stalin confirmaren quelcom sabut de feia temps: que la destrucció del que és humà sempre s'inicia amb la corrupció de la paraula humana. I això perquè, com raona molt bé Lluís Duch: «La humanitat i el llenguatge són termes correlatius i complicats». I aquesta és la causa que «la corrupció o la salvació del llenguatge impliquin, respectivament, la descomposició o la salut de l'ésser humà».

Ens hauríem, per tant, de preocupar seriosament davant aquest fenomen que —amb les excepcions de rigor- comporta que la paraula humana —tant a l'àmbit religiós (potser el papa Francesc és un símptoma que això canvia), com polític, com cultural i social- sovint s'hagi tornat irrellevant, i que, a causa de la desconfiança creixent que ens envaeix, desperti profundes i, en alguns casos, fonamentades sospites.

Necessitem, doncs, com l'aire que respirem, retrobar el valor de la paraula com a atribut suprem de l'ésser humà que, dotat d'una consciència que li permet copsar la realitat, disposa de la paraula per ex-pressar-la i, doncs, per mostrar (fer transparent) la veritat.

Penso en conseqüència que, només si aconseguim retornar a la paraula el valor que li pertoca, podrem redreçar la gran fractura de confiança que patim, ja que —i amb això torno a la tesis de Duch- «en gran mesura, les paraules, per transcendents i determinades que siguin per a la vida de les persones, basen la seva eficàcia en la confiança que mereixen els qui les diuen. Només si l'emissor és un testimoni, les seves paraules tindran la possibilitat de penetrar fins al més íntim del qui les escolta, perquè, en realitat, la veracitat del testimoni és la prova suprema de la veritat del que s'anuncia».