El català creix

Deu milions de parlants del català situen la nostra llengua a la setena posició a la UE. Tanmateix, aquesta llengua no hi té cap estatus d'oficialitat (com sí que el tenen el danès, el lituà, el letó, el maltès i altres idiomes amb no tanta potència com el català). I açò per voluntat expressa dels diferents governs espanyols, que sempre ho han impedit. Aquí, el català, més que cap altre idioma al món amb un nombre similar de parlants, basa la seua supervivència en el compromís dels seus usuaris i en la resistència contra un estat que vol anihilar, marginar i residualitzar el seu patrimoni lingüístic en comptes de preservar-lo i potenciar-lo de manera adequada i justa.

Observant l'evolució demolingüística de la dècada 2001-2011, veim que hi ha un milió més de persones amb competència lingüística en la nostra llengua, fruit en gran mesura de la incorporació de les onades immigratòries de finals de segle passat. Aquí es veu l'èxit de les polítiques lingüístiques d'integració de nouvinguts. El cas de Catalunya és espectacular, gràcies al mètode democràtic de la immersió lingüística, la qual cosa ja no és igual allà on aquesta no s'ha aplicat: a les Illes Balears (on regia fins a l'arribada de Bauzá un decret de mínims) i, sobretot, al País Valencià (on avui encara no s'ha donat satisfacció al dret de rebre ensenyament en català per part de més de 40.000 xiquets i xiquetes en edat escolar). O sigui, idò, que aquest creixement té lloc en un context anòmal i en un entorn sociopolític advers.

En canvi, i a causa també en bona part de les allaus immigratòries, el català ha perdut pistonada en l'ús que els ciutadans feim de la llengua pròpia i històrica de la nostra comunitat. Una cosa és l'assoliment de les competències en l'idioma i una altra, que aquest sigui utilitzat a tots els àmbits de la vida social. No amaguem fenòmens molt preocupants, com ara el «dèficit de competència oral activa que hi ha Eivissa i a les regions de València i Alacant». I que el percentatge de persones que declaren no saber parlar català és el 14'8 % a Catalunya, el 28'45% a les Illes i un 46'63% a la zona catalanoparlant del País Valencià. Sense competència no hi pot haver ús.

En aquest escenari, els catalanoparlants necessitam amb urgència que l'ús de la nostra llengua (en molts àmbits on troba hostilitat a partir de les pressions mediàtiques, judicials i polítiques actuals) sigui un acte de normalitat i no un exercici de resistència o militància. En un país normal, la llengua és senzillament una eina de cultura i un instrument de relacions humanes.