El general Miranda i la ceguesa ‘marca España’

Francisco de Miranda va ser un militar espanyol que, havent-se enemistat amb els seus superiors, va fugir i va córrer món: Estats Units, Rússia, França, Anglaterra. Va fer de mercenari, aventurer, espia i conspirador. Napoleó el va definir com un Quixot que no estava boig però que tenia foc a l'ànima. Astut, intrigant, i fidel només a ell mateix, quan semblava que ho tenia tot perdut es va trobar ficat enmig de la lluita independentista dels colons de Veneçuela. Als seixanta anys d'edat es va convertir en el primer dictador de la Veneçuela independent. Però la bona estrella li va durar poc: traït per Simón Bolívar, fou entregat als espanyols. Va morir a la presó gaditana de La Carraca el 1816.

En realitat -almanco al principi- Miranda volia ser espanyol. Volia restablir ponts, arribar a un acord, pactar una sortida. Però les autoritats espanyoles li van bloquejar totes les solucions negociades i el van empènyer cap a la desafecció. L'any 1806 Miranda va liderar una invasió frustrada de Nueva España, i aquest fracàs el va convertir en la riota dels polítics espanyols. Però justament aquest fet seria, irònicament, la clau del que havia de succeir: mentre els espanyols s'ofuscaven amb aquell individu a qui menyspreaven com un eixelebrat, els colons veneçolans, farts de la incompetència i la desconsideració sistemàtica de la classe dirigent de Madrid, anaven covant una sòlida i autèntica estratègia cap a la independència. Quan els espanyols van voler aturar la deriva secessionista (els sona de res?) ja havien fet tard. Es van arribar a creure tant la seva caricatura del General Miranda, que van ser incapaços de veure que a l'altra banda de l'Atlàntic hi havia un projecte separatista en marxa que no era cap soufflé. En tost d'entendre que Miranda, Simón Bolívar i els altres dirigents veneçolans només eren la cara visible d'un moviment d'ampli abast, van preferir creure's que tot allò era una flamarada, i que si ridiculitzaven els líders i els posaven contra les cordes, al final podrien dir allò de muerto el perro, se acabó la rabia. És obvi que es van equivocar. Del tot.

La petulància dels polítics espanyols d'avui -i de la premsa afí al règim- és com un mirall de la tragicòmica arrogància dels seus homòlegs de principis del segle XIX. Tots pateixen la pitjor ceguesa, que és la de qui no hi vol veure. Passen els segles, però l'ofuscació 'marca España' no sembla tenir data de caducitat.